dissabte, 16 de febrer de 2013

Perfil de Jordi Solé Tura, un polític de destacada trajectòria

Jordi Solé Tura va néixer el 23 de maig de 1930, a Mollet del Vallès (Barcelona). Després d’acabar el batxillerat, va decidir no continuar amb el negoci familiar, forners, i va ingressar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, llicenciant-se a 1958 com el primer de la seva promoció. Posteriorment, va entrar com a professor adjunt al departament de Dret. Dos anys abans, a 1956, havia començat a formar part de les files del PSUC (Partido Socialista Unificado de Cataluña), clandestí, fet que li portà algun problema a la seva trajectòria acadèmica. Degut a la seva reconeguda lluita antifranquista a organitzacions com el Frente de Liberación Popular, als anys 60 es va veure obligat a exiliar-se a França. A 1961, el PCE el va enviar a Bucarest, on va participar a la Radio La Pirenaica, mitjà d’esquerres que lluità des de l’exili contra el règim des de els 50 fins als 70. A la ràdio, Solé Tura explicava les noticies setmanals en català. També a l’exili, va ser expulsat del PCE degut a desavinences d’alguns militants amb la direcció de Carrillo.

Jordi Solé Tura. Font: premisoletura.com
Un any després tornà a Espanya i va participar en la formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants al convent dels Caputxins. Arrel aquest fet, va ser detingut i expulsat de la docència. Tot i això, a 1967 va presentar la seva tesi “El pensament polític d’Enric Prat de la Riba”, amb la que va obtenir “cum laude”. A 1985 seria escollit Degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

A 1969, en motiu de l’Estat d’Excepció decretat pel règim, va ser detingut i va passar uns mesos a la presó. Aquell mateix any, va fundar de la mà de Jordi Borja, l'associació comunista “Bandera Roja”. A 1974 va tornar a entrar al PSUC-PCE.

A 1976, després de la mort de Franco, va obtenir la plaça de professor de Dret Polític a la Universitat de Barcelona. L’any següent, gràcies a la seva defensa de les tesis eurocomunistes, va ser diputat per Barcelona pel PSUC fins 1979, quan va participar en l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. També va ser un dels encarregats d’elaborar la Constitució Espanyola de 1978, sent considerat un dels seus “pares fundadors”.

Posteriorment abandonà el PSUC i va ingressar al PSC, sent un altre cop diputat per Barcelona a 1989, 1993 i 1996. Diputat al Parlament i Senador del PSC, a 1988 va ser diputat al Congrés i Ministre de Cultura entre 1991 i 1993 amb el govern de Felipe González, fent un gran paper dinamitzador en sectors com el de l’art. Fins al 96 va ser President de la Comissió d’Assumptes Exteriors i membre de la delegació al Consell d’Europa. Fins al 2000 va ser Senador pel PSC, passant al grup Entesa Catalana de Progrès aquell mateix any.

Autor de diversos llibres i publicacions, entre les que destaquen “Catalanismo y revolución burgesa (1970)”, “L’ideari de Valentí Almirall (1974)” o “Nacionalidades y nacionalismos en España (1985)”, al 2008 es va estrenar el film “Bucarest, la memoria perdida”, en homenatge a la vida del polític.

Solé Tura va morir a 2009 a l’edat dels 79 anys degut a l’Alzheimer.