Des de la
perspectiva acadèmica, Pala va explicar l’entrada de Solé Tura al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el seu ràpid ascens cap als llocs de
direcció del partit. “Al 1956 els comunistes no aixecaven cap, era un partit
amb molta dificultat, sobretot després dels fets d’aquell estiu (aprovació de
la “Política de Reconciliación Nacional” per part del PCE)”. El sector
estudiantil del PSUC era l’únic que creixia”, explicava l’historiador. A més,
va donar diversos arguments que explicaven el seu ascens dins el partit i la
posterior expulsió al 1964. “Els seus discursos denotaven una brillantor
publicística i polèmica que molts no varen acabar d’entendre”, afegia.
 |
| D'esquerra a dreta, Giaime Pala, Salvador Giner i José Luís Martín Ramos. Neus Suñer |
Ja des d’un punt
de vista més personal, Giner i Subirats varen reviure les experiències que
visqueren al costat de Solé Tura. “El Jordi tenia un problema, que era molt
tolerant. I això no ho va canviar mai”, assegurava el director de l’IEC. Mentre
que ell recordava la seva relació d’amistat, Subirats, junt amb l’historiador
Ramon Alquézar, introduïa una nova etapa
de la vida del polític: l’entrada a Bandera Roja. “Van començar a proliferar
altres associacions comunistes, ja no només el PSUC. Bandera (Roja) va
aconseguir grans fites, com la inclusió de les associacions de veïns, però va
tenir el gran dèficit del moviment obrer”, va explicar Alquézar. Marina
Subirats, en canvi, es va centrar més en explicar els inconvenients de
l’estricta jerarquia dels partits comunistes de l’època: “era molt difícil de
pensar la realitat en aquella època a causa dels termes amb què la pensàvem”.
Tots els ponents
van coincidir en què la lluita de classes a Espanya al llarg del segle XX va
ser molt dura. Però, com va firmar Subirats, a finals dels anys seixanta la
societat espanyola va començar a créixer i “a perdre la por de la postguerra”.
“Jordi Solé Tura va ser una figura molt important per a aquest canvi, sobretot
pel que fa a Catalunya”, va argumentar la sociòloga.
 |
| D'esquerra a dreta, Marina Subirats, Ramón Alquézar, Jordi Borja i Pere Vilanova. Neus Suñer |
Tot i que Martín
Ramos va advertir tot just començar l’homenatge que “només s’analitzaria el
procés d’arribada a la democràcia” i que “no s’entraria en el seu resultat”,
els ponents van aprofitar per fer algun incís sobre la situació actual. “El que
va viure el Jordi entre el 1956 i el 1983 ho podríem portar al 2013-2025”, va
assegurar després l’historiador. Subirats va destacar el fet que els moviments
socials actuals, com el 15M, no tinguessin “una base teòrica ni testimonial”
sobre el que va passar, però creia “que era millor així” ja que “els farà
capaços d’afrontar problemes que van fer molt mal”.
Marina Subirats va afegir que s’havia de recobrar una
de les premisses de Solé Tura, on deia que s’havia de recuperar la història per
poder analitzar els fets. Amb un argument paregut com a base, les tres
ponències sobre Jordi Solé Tura intentaran, a partir de la vida del polític,
apropar als assistents als dèficits i punts forts del camí cap a la democràcia
espanyola i la seva constitució.
