diumenge, 24 de febrer del 2013

El desig, el centre de les reflexions artístiques

L'Art és necessari per viure? Aquesta és la reflexió que Caixa Fòrum planteja  als socis de l’Ateneu que es van apuntar a la visita guiada a la seva exposició “Què desitjar”. Es tracta d’un dels espais que ha creat la comissària Rosa Martínez a partir de la col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació “La Caixa” entre el “Què pensar”,  i el “Què fer”. “Què desitjar” mostra  nous objectius per la societat actual. La qüestió és molt sintètica i a través de l’art intenta activar la interacció entre l’estètica i la crítica, on l’espectador hi juga un paper crucial. El desig, l’atracció que empeny a l’acció, està representat a través d’obres pictòriques, escultòriques, audiovisuals, etc. Les emocions que es desperten entre els visitants són ben diverses: des de comprensió i afecte,  fins a incertesa i enuig.



Al vestíbul de l’exposició, es presenta la reproducció d’una obra històrica vinculada conceptualment amb la resta per la idea del desig: “La núvia despullada pels seus solters, fins i tot” (1915-1923, inacabada) de Marcel Duchamp. Pare del dadaisme i creador dels ready-mades, rep a l’espectador amb una obra enigmàtica i seductora. “L'acte creatiu no ho fa l'artista només; l'espectador posa l'obra en contacte amb el món exterior mitjançant les seves interpretacions i intents de desxiframent”  en paraules de l’artista, on deixa ben clar el paper actiu del públic en l’art contemporani. Els hipotètics oficis dels solters susciten debat entre els assistents: un soldat, un granger o un sarcerdot, fins i tot?

L’anhel de Duchamp segueix present a l’interior de la sala gràcies a les escultures de Sherrie Levine. “Solters (a partir de Marcel Duchamp)” (1990) que representa amb un to irònic sis dels solters desitjosos de l’obra anterior. Del dadaisme a l’apropiacionisme, el recorregut de l’exposició ens mostra també l’evolució de l’art contemporani en diversos moviments artístics. Com a representant autòcton, un quadre de Miquel Barceló; una finestra cap a la seva trajectòria, on recupera els grans gèneres pictòrics també presents en el segle XX. 


El desig carnal, interpersonal; el desig esperançador, incert. I el desig de crear quelcom d’Anish Kapoor. Tots ells ben diferents, però a la vegada comuns. L’obra per excel·lència, “Jo desitjo el teu desig” (2003) de l’artista brasilera Rivane Neuenschwander, és una antologia d’anhels, d’ambicions personals. Inspirada en una església de Salvador de Badia, l’obra recull desitjos aliens en cintes de colors. El públic ha d’escollir el desig, creat per algú altre, que vol que es compleixi. Un banc de desitjos que crea una relació molt íntima, una xarxa de desitjos per creure en l’optimisme i la superació. Els presents s’apropen, tímids, davant del gran ventall de quimeres i aspiracions de persones alienes. Dues voltes al canell, tres nusos i el desig es complirà un cop es desfili la cinta. 

“Què desitjar” és una passejada artística pels valors i voluntats de la societat actual, una mirada creativa i empàtica de les relacions humanes i de les grans qüestions sense resposta del món contemporani. A dia d’avui, i fins a finals d’abril, es pot gaudir d’aquest banc d’emocions al primer pis del Caixafòrum de Barcelona.

Alejandro Andreassi explica les claus de la política nazi


El professor d’Història Contemporània Alejandro Andreassi va explicar les claus de la biopolítica, la principal teoria en què es basaven moltes de les afirmacions de científics i investigadors del segle XIX i XX. El règim nazi va justificar totes les execucions i la repressió amb la superioritat de la raça ària. Fins i tot aconseguiren documents i estudis de científics que avalaven les seves afirmacions.
“La biopolítica consisteix en una concepció biologista de la política, on l’Estat i la resta d’institucions segueixen un ordre jeràrquic natural i tenen una funció segons l’esglaó que ocupen”, va explicar Andreassi. Segons l’historiador, la biopolítica pot ser entesa com a política afirmativa de la vida, que serviria per a gestionar a partir de la salut individual, la col·lectiva, o com a quelcom determinant sobre la vida, és a dir, decidir qui mereix viure i qui no. 
 
El professor de Filosofia de la Universitat de Girona Oriol Farrés explicant què es la biopolítica. 

La cerca de característiques que determinessin que els alemanys eren una raça superior no va començar amb l’arribada de Hitler al poder, sinó al segle XIX. “Otto Ammon, a mitjans del segle XIX, afirmava que hi havia la necessitat de provar que la societat alemanya era una raça marcada per l’evolució (al seu llibre ho acaba per afirmar)i dividida amb la separació dels imperis”, va apuntar Andreassi. “I Bismarck és el que la uneix [la societat] un altre cop”. A mesura que avançava el segle, diferents investigadors van presentar teories basades en les de l’evolució de Darwin i les de l’herència de Mendel, on afirmaven que tots els caràcters parteixen de l’herència i estaven relacionats amb l’evolució de l’espècie. El corrent que va sorgir de tot això va ser l’eugenèsia, pres com a hipòtesi vàlida fins el 1945.
“L’aculturació es va produir abans de l’arribada del nazisme. El que va fer Hitler va ser seguir i adaptar les teories”, va destacar Andreassi. Així doncs, el Führer pertanyia al rang de gent que havia nascut per manar, i les altres races i rangs havien de subordinar-se al seu poder. “Per a aquests investigadors tots els problemes, valors i creences eren d’índole biològica”, va puntualitzar. Amb aquestes raons, l’extermini quedava justificat.
D’acord amb aquesta teoria, i com va explicar el ponent, el poder polític pot eliminar a qualsevol que no cregui que té la condició política “vàlida”. L’historiador va aprofitar també per a desmuntar un dels mites més estesos sobre el racisme. “El racisme de caire científic no s’origina en les colònies, com s’acostuma a dir, sinó a las metròpolis com a rebuig a les noves classes socials i al moviment obrer”.
Andreassi va recordar que, tot i que les teories sorgiren a finals del segle XIX i van ser aplicades al règim nazi, encara estan vigents en alguns discursos. “El feixisme ha estat derrocat, malauradament, militarment; però encara no ideològicament”, va dir. Per justificar la seva afirmació va presentar com exemples actuals el Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs) i les declaracions del conseller de Salut Boi Ruiz, on va afirmar que no hi ha dret a la salut perquè depèn del codi genètic de la persona. L’historiador va remarcar especialment un article de Mariano Rajoy publicat a Faro de Vigo l’any 1984, on afirmava que l’home és desigual per genètica.

dissabte, 23 de febrer del 2013

Laureà Bonet reflexiona sobre la novel•la negra a Barcelona

En un acte marcat per l’estima a la literatura i al cinema i sota el títol “L’Escola de Barcelona policíaca: novel·les, obres de teatre i pel·lícules”, el professor de la Facultat de Filologia de la UB, Laureà Bonet, va donar una classe magistral de literatura de l’Espanya de la post-guerra als assistents.

Laureà Bonet i l'encarregada dels aspectes audiovisuals de l'Ateneu
La conferència, celebrada a la Sala Segarra, va aplegar experts i públic interessats en la narrativa catalana de la dècada dels 50 i 60. Citant l’escriptor i polític Rafael Tasis en un fragment del seu assaig “Una visió de conjunt de la novel·la catalana” (1935), Bonet va llegir: “la narrativa catalana no reflectia l’ambient urbà de la ciutat, sinó que era més aviat rural [...] Barcelona no té un gran novel·lista”. Tot i que Bonet va declarar la seva desavinença amb Tasis, ja que considerava Narcís Oller el gran novel·lista de la Ciutat Comtal, el fragment il·lustrava que “Barcelona estava totalment oblidada i arraconada en el món literari de l’època”. Destacà l’obra “Un crim en el Paralelo” (1960) com gran exponent de narrativa a la metròpoli barcelonina.

“La presència de Barcelona al món del cinema és evident, amb molta força plàstica de films policíacs”, declarava Bonet. La segona part de l’acte fou dedicat al cinema, mitjançant la visualització de passatges de dos films: Surcos, de José Antonio Nieves Conde (1951) i Rocco y sus hermanos, de Luchino Visconti (1960). El primer, censurat pel règim franquista, parla de la immigració rural cap a Madrid d’una família de classe baixa, amb marcades escenes de violència social i física. “No és una obra perfecta, és contradictòria, té llums i ombres, però és un títol de referència a la història del cinema espanyol”, declarava Laureà Bonet. La segona, també va ser censurada pel règim italià i condemnada per l'oposició comunista, “la intel·ligència progressista italiana”. Violència social, escenes sexuals i valors de caire esteticista, les característiques que porten als experts a classificar-la com a film psicològic. 

divendres, 22 de febrer del 2013

L’Associació Després del Suïcidi lluita per acabar amb els tabús


“Cal trencar el mur de silenci que pateix el suïcidi”, demanava la presidenta de Després del Suïcidi, Associació de Supervivents (DSAS), Cecilia Borrás. En una taula rodona de caire personal, els assistents van explicar les seves vivències i van consultar dubtes amb els experts, en una xerrada marcada pel record i la superació. “La idea de no parlar-ne ens fa més mal”, deia la Presidenta.

Fotografia de la taula rodona sobre el suïcidi, amb la Presidenta de
l'Associació, Cecilia Borrás, al centre
La DSAS, creada a juny de 2012 amb l’objectiu de “generar un espai d’acompanyament al dol dels supervivents [familiars, etc]”, busca generar un canvi en la forma de parlar de suïcidi. Integrada per persones que han perdut algú estimat, Borrás presentava l’Associació com una font de suport i comprensió que no sempre es troba a casa. També la importància de l’educació i el pes de la tradició van ser les principals protagonistes. La idea de mort “marginal” en el pecat cristià, va portar a impedir els enterraments d’aquests morts en cementiris convencionals fins els anys 80. “Cal més incidència des de les escoles i sobretot en l’adolescència, trencant el tabú”, demanava una mare supervivent. Un decàleg de factors de risc i protecció i el desmantellament de mites com “el que ho diu no ho farà” o “ho diu però no ho pensa”, aspectes socials a treballar.

“Ningú que viu vol morir, els que moren per suïcidi tampoc, ja que no hauria estat així si haguessin vist una sortida”, citava Borrás a la doctora Carmen Tejedor, psiquiatra de l’Hospital de Sant Pau i figura de suport en el projecte de DSAS. I és que el 80% dels suïcidis son patits per persones amb trastorns mentals, arribant a produir-se uns 7500 a l’any a Espanya ( 1400 dels quals no presentava cap trastorn), informava Borrás. “Les xifres de morts en suïcidis al nostre país superen a les de morts en accidents de trànsit, son molt elevades, tot i que no estan correctament registrades”.

També es va parlar sobre què porta a un suïcida a prendre la decisió. Soledat, incertesa, malaltia, crisis personal, les principals respostes. En relació als familiars, la culpabilitat i la ràbia són les principals reaccions. “És una notícia que es viu amb molt impacte i amb la sensació de no haver pogut fer res per evitar-ho”, diu una de les assistents. L’enfocament donat pels mitjans, que no sempre segueixen la normativa de la Organització Mundial de laSalut (OMS) i donen detalls sobre mètodes o ho presenten com una solució gairebé heroica, va ser debatut en la taula rodona, intentant buscar l’equilibri entre la visualització del problema i l’intent d’evitar una onada de suïcidis.“Des de la lògica de la vida no podem entendre la mort com una sortida, ja que és irreparable”, deia Borrás. Recorda que només un 15% de les persones deixa nota de comiat i que en ocasions les circumstàncies de la mort impedeixen el comiat físic, pel que el procés del dol és més complicat i “tots morim una mica”.

“No es pot refusar la idea –potser romàntica- de suïcidi lícit, ja que les persones tenim dret a autodeterminar-nos”, va comentar un dels assistents. Tot i les desavinences en aquest punt,  qualificant l’acció “d’acte de desesperança”, la xerrada va desenvolupar-se entorn les reflexions personals. “La societat narcisista en la que vivim accepta el fet de ‘plegar de viure’, sense tenir en compte els llaços afectius que trenquem”, va concloure una de les supervivents.

Experts desmunten els mites sobre la mediació


L’experta en mediació Lola Montejo i el catedràtic de dret processal Jordi Nieva van explicar als assistents en què consistia realment la mediació, una manera de resoldre conflictes que a vegades es confon amb una branca de la Justícia. Les dades indiquen que l’ús d’aquest servei ha augmentat en un 100% en deu anys, i que sobretot ho ha fet en els dos darrers. “S’ha pres la mediació com una justícia low cost, i aquest no és el seu objectiu”, apunta Montejo.

Els dos ponents van coincidir en què es prenia la mediació com una alternativa barata de la justícia. També van remarcar el tipus de preparació que rebien els mediadors. “A Catalunya exigeixen 180 hores de formació, mentre que a la resta de l’Estat només 40”, va afirmar Lola Montejo. Nieva va afegir que li semblaven molt poques hores i que “necessiten més formació, una persona experta en el conflicte, que sàpiga de psicologia cognitiva”. 
Jordi Nieva (esquerra) i Lola Montejo a l'inici de l'acte. Sandra Tello


Montejo va recordar que les retallades també havien afectat al sector, i que s’havia de tenir en compte a l’hora de parlar dels recursos i formació. “De 70 municipis que donaven el servei de mediació a la Diputació de Barcelona en queden 40”, afegia. Tot i així, va remarcar que havien aconseguit dos lleis catalanes i una estatal sobre la mediació, però “a mig termini s’hauria de pensar com a política pública”.
Els jutges són els més reticents a consolidar la mediació dins la justícia, però l’associació Jutges per a la Mediació intenten portar endavant la iniciativa. Jordi Nieva va explicar que la mediació necessitava més experts juristes que recolzin a les parts: “a un procés judicial no hi vas sol, i tens una part per defensar-te i reflexionar”. Montejo i Nieva van remarcar el fet que s’utilitzessin les estadístiques que dóna el Banc Mundial com a indicador per a implantar o no la mediació. “Les dades indiquen que la mediació és un 76% més barata que la justícia. Però l’objectiu de la mediació no és ser barata, sinó resoldre conflictes”. L’objectiu que s’ha d’assolir, segons Jordi Nieva, és aconseguir la complementarietat de la justícia i mediació.