diumenge, 17 de febrer de 2013

Comença el cicle d’homenatge a Jordi Solé Tura

“Venim a recordar al Jordi i al seu combat; un combat d’idees”, recordava l’historiador José Luís Martín Ramos. Amics i experts van reunir-se el passat dijous 14 de febrer per parlar del polític Jordi Solé Tura. En el primer dels tres actes d’homenatge, personalitats com el director de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) Salvador Giner, la sociòloga Marina Subirats o l’historiador Giaime Pala, van recordar al jove Solé Tura i les activitats que el convertiren en una de les figures clau de la lluita antifranquista.


Des de la perspectiva acadèmica, Pala va explicar l’entrada de Solé Tura al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el seu ràpid ascens cap als llocs de direcció del partit. “Al 1956 els comunistes no aixecaven cap, era un partit amb molta dificultat, sobretot després dels fets d’aquell estiu (aprovació de la “Política de Reconciliación Nacional” per part del PCE)”. El sector estudiantil del PSUC era l’únic que creixia”, explicava l’historiador. A més, va donar diversos arguments que explicaven el seu ascens dins el partit i la posterior expulsió al 1964. “Els seus discursos denotaven una brillantor publicística i polèmica que molts no varen acabar d’entendre”, afegia. 
D'esquerra a dreta, Giaime Pala, Salvador Giner i José Luís Martín Ramos. Neus Suñer

Ja des d’un punt de vista més personal, Giner i Subirats varen reviure les experiències que visqueren al costat de Solé Tura. “El Jordi tenia un problema, que era molt tolerant. I això no ho va canviar mai”, assegurava el director de l’IEC. Mentre que ell recordava la seva relació d’amistat, Subirats, junt amb l’historiador Ramon Alquézar,  introduïa una nova etapa de la vida del polític: l’entrada a Bandera Roja. “Van començar a proliferar altres associacions comunistes, ja no només el PSUC. Bandera (Roja) va aconseguir grans fites, com la inclusió de les associacions de veïns, però va tenir el gran dèficit del moviment obrer”, va explicar Alquézar. Marina Subirats, en canvi, es va centrar més en explicar els inconvenients de l’estricta jerarquia dels partits comunistes de l’època: “era molt difícil de pensar la realitat en aquella època a causa dels termes amb què la pensàvem”.

Tots els ponents van coincidir en què la lluita de classes a Espanya al llarg del segle XX va ser molt dura. Però, com va firmar Subirats, a finals dels anys seixanta la societat espanyola va començar a créixer i “a perdre la por de la postguerra”. “Jordi Solé Tura va ser una figura molt important per a aquest canvi, sobretot pel que fa a Catalunya”, va argumentar la sociòloga. 
D'esquerra a dreta, Marina Subirats, Ramón Alquézar, Jordi Borja i Pere Vilanova. Neus Suñer

Tot i que Martín Ramos va advertir tot just començar l’homenatge que “només s’analitzaria el procés d’arribada a la democràcia” i que “no s’entraria en el seu resultat”, els ponents van aprofitar per fer algun incís sobre la situació actual. “El que va viure el Jordi entre el 1956 i el 1983 ho podríem portar al 2013-2025”, va assegurar després l’historiador. Subirats va destacar el fet que els moviments socials actuals, com el 15M, no tinguessin “una base teòrica ni testimonial” sobre el que va passar, però creia “que era millor així” ja que “els farà capaços d’afrontar problemes que van fer molt mal”.
Marina Subirats va afegir que s’havia de recobrar una de les premisses de Solé Tura, on deia que s’havia de recuperar la història per poder analitzar els fets. Amb un argument paregut com a base, les tres ponències sobre Jordi Solé Tura intentaran, a partir de la vida del polític, apropar als assistents als dèficits i punts forts del camí cap a la democràcia espanyola i la seva constitució.