divendres, 22 de febrer de 2013

L’Associació Després del Suïcidi lluita per acabar amb els tabús


“Cal trencar el mur de silenci que pateix el suïcidi”, demanava la presidenta de Després del Suïcidi, Associació de Supervivents (DSAS), Cecilia Borrás. En una taula rodona de caire personal, els assistents van explicar les seves vivències i van consultar dubtes amb els experts, en una xerrada marcada pel record i la superació. “La idea de no parlar-ne ens fa més mal”, deia la Presidenta.

Fotografia de la taula rodona sobre el suïcidi, amb la Presidenta de
l'Associació, Cecilia Borrás, al centre
La DSAS, creada a juny de 2012 amb l’objectiu de “generar un espai d’acompanyament al dol dels supervivents [familiars, etc]”, busca generar un canvi en la forma de parlar de suïcidi. Integrada per persones que han perdut algú estimat, Borrás presentava l’Associació com una font de suport i comprensió que no sempre es troba a casa. També la importància de l’educació i el pes de la tradició van ser les principals protagonistes. La idea de mort “marginal” en el pecat cristià, va portar a impedir els enterraments d’aquests morts en cementiris convencionals fins els anys 80. “Cal més incidència des de les escoles i sobretot en l’adolescència, trencant el tabú”, demanava una mare supervivent. Un decàleg de factors de risc i protecció i el desmantellament de mites com “el que ho diu no ho farà” o “ho diu però no ho pensa”, aspectes socials a treballar.

“Ningú que viu vol morir, els que moren per suïcidi tampoc, ja que no hauria estat així si haguessin vist una sortida”, citava Borrás a la doctora Carmen Tejedor, psiquiatra de l’Hospital de Sant Pau i figura de suport en el projecte de DSAS. I és que el 80% dels suïcidis son patits per persones amb trastorns mentals, arribant a produir-se uns 7500 a l’any a Espanya ( 1400 dels quals no presentava cap trastorn), informava Borrás. “Les xifres de morts en suïcidis al nostre país superen a les de morts en accidents de trànsit, son molt elevades, tot i que no estan correctament registrades”.

També es va parlar sobre què porta a un suïcida a prendre la decisió. Soledat, incertesa, malaltia, crisis personal, les principals respostes. En relació als familiars, la culpabilitat i la ràbia són les principals reaccions. “És una notícia que es viu amb molt impacte i amb la sensació de no haver pogut fer res per evitar-ho”, diu una de les assistents. L’enfocament donat pels mitjans, que no sempre segueixen la normativa de la Organització Mundial de laSalut (OMS) i donen detalls sobre mètodes o ho presenten com una solució gairebé heroica, va ser debatut en la taula rodona, intentant buscar l’equilibri entre la visualització del problema i l’intent d’evitar una onada de suïcidis.“Des de la lògica de la vida no podem entendre la mort com una sortida, ja que és irreparable”, deia Borrás. Recorda que només un 15% de les persones deixa nota de comiat i que en ocasions les circumstàncies de la mort impedeixen el comiat físic, pel que el procés del dol és més complicat i “tots morim una mica”.

“No es pot refusar la idea –potser romàntica- de suïcidi lícit, ja que les persones tenim dret a autodeterminar-nos”, va comentar un dels assistents. Tot i les desavinences en aquest punt,  qualificant l’acció “d’acte de desesperança”, la xerrada va desenvolupar-se entorn les reflexions personals. “La societat narcisista en la que vivim accepta el fet de ‘plegar de viure’, sense tenir en compte els llaços afectius que trenquem”, va concloure una de les supervivents.