Alejandro Andreassi explica les claus de la política nazi

El professor d’Història Contemporània Alejandro Andreassi va explicar les claus de la biopolítica, la principal teoria en què es basaven moltes de les afirmacions de científics i investigadors del segle XIX i XX. El règim nazi va justificar totes les execucions i la repressió amb la superioritat de la raça ària. Fins i tot aconseguiren documents i estudis de científics que avalaven les seves afirmacions.

“La biopolítica consisteix en una concepció biologista de la política, on l’Estat i la resta d’institucions segueixen un ordre jeràrquic natural i tenen una funció segons l’esglaó que ocupen”, va explicar Andreassi. Segons l’historiador, la biopolítica pot ser entesa com a política afirmativa de la vida, que serviria per a gestionar a partir de la salut individual, la col·lectiva, o com a quelcom determinant sobre la vida, és a dir, decidir qui mereix viure i qui no. 

 

El professor de Filosofia de la Universitat de Girona Oriol Farrés explicant què es la biopolítica. 

La cerca de característiques que determinessin que els alemanys eren una raça superior no va començar amb l’arribada de Hitler al poder, sinó al segle XIX. “Otto Ammon, a mitjans del segle XIX, afirmava que hi havia la necessitat de provar que la societat alemanya era una raça marcada per l’evolució (al seu llibre ho acaba per afirmar)i dividida amb la separació dels imperis”, va apuntar Andreassi. “I Bismarck és el que la uneix [la societat] un altre cop”. A mesura que avançava el segle, diferents investigadors van presentar teories basades en les de l’evolució de Darwin i les de l’herència de Mendel, on afirmaven que tots els caràcters parteixen de l’herència i estaven relacionats amb l’evolució de l’espècie. El corrent que va sorgir de tot això va ser l’eugenèsia, pres com a hipòtesi vàlida fins el 1945.

“L’aculturació es va produir abans de l’arribada del nazisme. El que va fer Hitler va ser seguir i adaptar les teories”, va destacar Andreassi. Així doncs, el Führer pertanyia al rang de gent que havia nascut per manar, i les altres races i rangs havien de subordinar-se al seu poder. “Per a aquests investigadors tots els problemes, valors i creences eren d’índole biològica”, va puntualitzar. Amb aquestes raons, l’extermini quedava justificat.

D’acord amb aquesta teoria, i com va explicar el ponent, el poder polític pot eliminar a qualsevol que no cregui que té la condició política “vàlida”. L’historiador va aprofitar també per a desmuntar un dels mites més estesos sobre el racisme. “El racisme de caire científic no s’origina en les colònies, com s’acostuma a dir, sinó a las metròpolis com a rebuig a les noves classes socials i al moviment obrer”.

Andreassi va recordar que, tot i que les teories sorgiren a finals del segle XIX i van ser aplicades al règim nazi, encara estan vigents en alguns discursos. “El feixisme ha estat derrocat, malauradament, militarment; però encara no ideològicament”, va dir. Per justificar la seva afirmació va presentar com exemples actuals el Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs) i les declaracions del conseller de Salut Boi Ruiz, on va afirmar que no hi ha dret a la salut perquè depèn del codi genètic de la persona. L’historiador va remarcar especialment un article de Mariano Rajoy publicat a Faro de Vigo l’any 1984, on afirmava que l’home és desigual per genètica.

El consens, el gran protagonista del segon cicle en homenatge a Solé Tura

“La Constitució en sí mateixa no val res, és només un conjunt d’idees”. Amb declaracions com aquesta va obrir Miquel Roca, polític de Convergència Democràtica i un dels pares de l’actual Constitució, l’acte “Constitució i canvi democràtic” del divendres dia 15. Remarcant la necessitat del pensament i compromís polític per part de totes les forces, el polític va repassar la història de la transició espanyola i el procés constituent vist des de la perspectiva personal i de la relació dels ponents amb Jordi Solé Tura. “De les passejades al capvespre madrileny, desprès de sessions esgotadores, era d’on sortien coincidències objectives sobre els plantejaments que ens preocupaven sobre la “nova” Espanya democràtica que estàvem constituint”, declarava Roca.

Eliseo Aja, Nicolás Sartorius, Joan Vintró i Miquel Roca,
d'esquerra a dreta.

“Els que diuen que no es pot fer tal cosa o tal altre perquè no ho diu la Constitució, fan el ridícul”, constatava Roca, qui va haver d’abandonar la conferència abans d’hora per motius personals. El polític, incidint reiteradament en el valor del consens i del pacte, va defensar la vigència de la Constitució de 1978. “La gent canvia i la societat evoluciona, no hi ha cap dogma que no es pugui tocar”. “La Constitució es pot retocar” reconeix, tot i que defensa que els problemes actuals de l’Estat Espanyol són “polítics”, no de caire “constitucional”. “No hi ha cap problema actual que sigui causat per la Constitució que tenim”, va concloure.

Un altre dels ponents, Eliseo Aja, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona (UB) i President del Consell de Garanties Estatutàriesde Catalunya, aportà el punt més crític i menys personal de la xerrada, incidint en l’evolució del pensament polític i la importància del consens: “a 1978, la correlació de forces només permetia la Constitució que es va fer”. Tot i això, va analitzar el principal dèficit constitucional: el Senat, provincial. “És allò que els pares de la Constitució estarien més disposats a canviar”, opina. Fent al·lusió a la figura homenatjada, Aja recordà com el pensament de Tura destaca per la seva vigència i actualitat.

“No hi ha democràcia avançada en un sol país”, al·legava Nicolás Sartorius, Vicepresident de la Fundación Alternativas i destacada figura comunista de la lluita antifranquista. “La meva generació va estar marcada per la cultura del pacte”, citava. “L’esquerra va cedir en molts aspectes per por a un altre xoc [guerra civil], a córrer al risc de perdre-ho tot i que guanyessin els de sempre”, recordava l’advocat i polític. “El títol 8 de la Constitució és molt deficient”, responia l’antic membre del PCE a la intervenció anterior de Miquel Roca, “i en això ja estava  d’acord amb mi el meu amic Solé Tura”. Sartorius opina que el Senat és “inútil” i que cal modificar el repartiment de competències i el sistema de finançament. “Pels problemes actuals calen acords, només hi ha sortida a través del pacte i del consens”.

Comença el cicle d’homenatge a Jordi Solé Tura

“Venim a recordar al Jordi i al seu combat; un combat d’idees”, recordava l’historiador José Luís Martín Ramos. Amics i experts van reunir-se el passat dijous 14 de febrer per parlar del polític Jordi Solé Tura. En el primer dels tres actes d’homenatge, personalitats com el director de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) Salvador Giner, la sociòloga Marina Subirats o l’historiador Giaime Pala, van recordar al jove Solé Tura i les activitats que el convertiren en una de les figures clau de la lluita antifranquista.

Des de la perspectiva acadèmica, Pala va explicar l’entrada de Solé Tura al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i el seu ràpid ascens cap als llocs de direcció del partit. “Al 1956 els comunistes no aixecaven cap, era un partit amb molta dificultat, sobretot després dels fets d’aquell estiu (aprovació de la “Política de Reconciliación Nacional” per part del PCE)”. El sector estudiantil del PSUC era l’únic que creixia”, explicava l’historiador. A més, va donar diversos arguments que explicaven el seu ascens dins el partit i la posterior expulsió al 1964. “Els seus discursos denotaven una brillantor publicística i polèmica que molts no varen acabar d’entendre”, afegia. 

D'esquerra a dreta, Giaime Pala, Salvador Giner i José Luís Martín Ramos. Neus Suñer

Ja des d’un punt de vista més personal, Giner i Subirats varen reviure les experiències que visqueren al costat de Solé Tura. “El Jordi tenia un problema, que era molt tolerant. I això no ho va canviar mai”, assegurava el director de l’IEC. Mentre que ell recordava la seva relació d’amistat, Subirats, junt amb l’historiador Ramon Alquézar,  introduïa una nova etapa de la vida del polític: l’entrada a Bandera Roja. “Van començar a proliferar altres associacions comunistes, ja no només el PSUC. Bandera (Roja) va aconseguir grans fites, com la inclusió de les associacions de veïns, però va tenir el gran dèficit del moviment obrer”, va explicar Alquézar. Marina Subirats, en canvi, es va centrar més en explicar els inconvenients de l’estricta jerarquia dels partits comunistes de l’època: “era molt difícil de pensar la realitat en aquella època a causa dels termes amb què la pensàvem”.

Tots els ponents van coincidir en què la lluita de classes a Espanya al llarg del segle XX va ser molt dura. Però, com va firmar Subirats, a finals dels anys seixanta la societat espanyola va començar a créixer i “a perdre la por de la postguerra”. “Jordi Solé Tura va ser una figura molt important per a aquest canvi, sobretot pel que fa a Catalunya”, va argumentar la sociòloga. 

D'esquerra a dreta, Marina Subirats, Ramón Alquézar, Jordi Borja i Pere Vilanova. Neus Suñer

Tot i que Martín Ramos va advertir tot just començar l’homenatge que “només s’analitzaria el procés d’arribada a la democràcia” i que “no s’entraria en el seu resultat”, els ponents van aprofitar per fer algun incís sobre la situació actual. “El que va viure el Jordi entre el 1956 i el 1983 ho podríem portar al 2013-2025”, va assegurar després l’historiador. Subirats va destacar el fet que els moviments socials actuals, com el 15M, no tinguessin “una base teòrica ni testimonial” sobre el que va passar, però creia “que era millor així” ja que “els farà capaços d’afrontar problemes que van fer molt mal”.

Marina Subirats va afegir que s’havia de recobrar una de les premisses de Solé Tura, on deia que s’havia de recuperar la història per poder analitzar els fets. Amb un argument paregut com a base, les tres ponències sobre Jordi Solé Tura intentaran, a partir de la vida del polític, apropar als assistents als dèficits i punts forts del camí cap a la democràcia espanyola i la seva constitució.

Perfil de Jordi Solé Tura, un polític de destacada trajectòria

Jordi Solé Tura va néixer el 23 de maig de 1930, a Mollet del Vallès (Barcelona). Després d’acabar el batxillerat, va decidir no continuar amb el negoci familiar, forners, i va ingressar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, llicenciant-se a 1958 com el primer de la seva promoció. Posteriorment, va entrar com a professor adjunt al departament de Dret. Dos anys abans, a 1956, havia començat a formar part de les files del PSUC (Partido Socialista Unificado de Cataluña), clandestí, fet que li portà algun problema a la seva trajectòria acadèmica. Degut a la seva reconeguda lluita antifranquista a organitzacions com el Frente de Liberación Popular, als anys 60 es va veure obligat a exiliar-se a França. A 1961, el PCE el va enviar a Bucarest, on va participar a la Radio La Pirenaica, mitjà d’esquerres que lluità des de l’exili contra el règim des de els 50 fins als 70. A la ràdio, Solé Tura explicava les noticies setmanals en català. També a l’exili, va ser expulsat del PCE degut a desavinences d’alguns militants amb la direcció de Carrillo.

Jordi Solé Tura. Font: premisoletura.com

Un any després tornà a Espanya i va participar en la formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants al convent dels Caputxins. Arrel aquest fet, va ser detingut i expulsat de la docència. Tot i això, a 1967 va presentar la seva tesi “El pensament polític d’Enric Prat de la Riba”, amb la que va obtenir “cum laude”. A 1985 seria escollit Degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.

A 1969, en motiu de l’Estat d’Excepció decretat pel règim, va ser detingut i va passar uns mesos a la presó. Aquell mateix any, va fundar de la mà de Jordi Borja, l'associació comunista “Bandera Roja”. A 1974 va tornar a entrar al PSUC-PCE.

A 1976, després de la mort de Franco, va obtenir la plaça de professor de Dret Polític a la Universitat de Barcelona. L’any següent, gràcies a la seva defensa de les tesis eurocomunistes, va ser diputat per Barcelona pel PSUC fins 1979, quan va participar en l’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. També va ser un dels encarregats d’elaborar la Constitució Espanyola de 1978, sent considerat un dels seus “pares fundadors”.

Posteriorment abandonà el PSUC i va ingressar al PSC, sent un altre cop diputat per Barcelona a 1989, 1993 i 1996. Diputat al Parlament i Senador del PSC, a 1988 va ser diputat al Congrés i Ministre de Cultura entre 1991 i 1993 amb el govern de Felipe González, fent un gran paper dinamitzador en sectors com el de l’art. Fins al 96 va ser President de la Comissió d’Assumptes Exteriors i membre de la delegació al Consell d’Europa. Fins al 2000 va ser Senador pel PSC, passant al grup Entesa Catalana de Progrès aquell mateix any.

Autor de diversos llibres i publicacions, entre les que destaquen “Catalanismo y revolución burgesa (1970)”, “L’ideari de Valentí Almirall (1974)” o “Nacionalidades y nacionalismos en España (1985)”, al 2008 es va estrenar el film “Bucarest, la memoria perdida”, en homenatge a la vida del polític.

Solé Tura va morir a 2009 a l’edat dels 79 anys degut a l’Alzheimer.

Carme Forcadell: “No hi ha arguments racionals contra la independència de Catalunya”

Carme Forcadell a la llotja de convidats al Parlament de Catalunya en la darrera sessió de la IX legislatura. Font: Wikimedia Commons

“Fa molts anys que el poble català té clar que pateix molt i que l’única manera de ser lliures és creant un nou Estat”. Amb un discurs optimista, la Presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, va transmetre als presents a la Sala Oriol Bohigas el sentiment del sector nacionalista català, més reforçat i esperançat que mai, arran de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre a Barcelona.

 

Remuntant-se en el temps, Forcadell va explicar els orígens de l’ANC, sorgida de les cendres de l’antiga Assemblea de Catalunya, referent de la lluita antifranquista (1971). També va emfatitzar en com després de la seva dissolució, el moviment de reivindicació nacional es va mantenir viu a través d’accions com les consultes per la independència arreu el territori o la manifestació del 10 de juliol de 2010 sota el lema “Som una nació, nosaltresdecidim”, caldo de cultiu de la mobilització del passat setembre. “Hem treballat [l’ANC] sobre terreny ja adobat”.

Arcadi Oliveres: “EUA fabricava les bombes de dispersió en forma de papallona, per atreure els nens”

Arcadi Oliveres. Justícia i Pau

Activista en el terreny de la pau i el desarmament, Arcadi Oliveres, va remarcar durant tota la compareixença la importància d’estar ben informat per “poder intervenir socialment de manera correcta”. “Malauradament, tot i pertànyer a la societat de la informació, no sabem res de res”. Fent un repàs a fets històrics i problemes humanitaris actuals i passats, el també President de l’Associació Justícia i Pau, va posar sobre la taula qüestions controvertides com el judici del cas Prestige, l’ús de mines antipersones o l’activitat de les indústries d’armament arreu el món.

Ada Colau: “Hi ha tota una generació traumatitzada per aquesta llei terrible”

Perfil de Facebook d'Ada Colau

Ada Colau, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) va ser la primera en intervenir a la taula rodona del passat dia 6 de febrer a l’Ateneu, transmetent als presents l’angoixa d’un dels grans problemes socials que arrossega el país: els desnonaments. La PAH, una plataforma ciutadana, fou creada a 2009 quan el problema encara estava “completament invisibilitzat”. Als darrers temps, degut a l’augment dels desnonaments, gràcies a la cobertura dels mitjans de comunicació i als avenços fets en matèria legal (Decret Llei 27/2012, del 15 de novembre, de “mesures urgents per reforçar la protecció dels deutors hipotecaris”), el moviment s’ha donat a conèixer. “No fem miracles, perquè mentre hi hagi lleis injustes, ni el millor advocat ni la millor plataforma faran res”, va sentenciar la portaveu.

Els moviments ciutadans desborden l'aforament de l'Ateneu

Sota el nom “La influència dels moviments socials en l’agenda política”, el passat dimecres dia 6 va tenir lloc a la Sala Oriol Bohigas una taula rodona amb convidats d’alçada. Els ponents, que van omplir la sala de gom a gom, van reflexionar sobre la necessitat de regeneració política davant un sistema democràtic i social "ja obsolet".