Jordi Muñoz: “El reconeixement oficial dels estudis de l’Escola d’Escriptura creiem que serà un fet”

A la quarta planta de l'Ateneu, es respira un aire diferent. Cada aula és un món, immers en l'art d'escriure, en la literatura. Al final del llarg passadís hi trobem, amb la porta oberta a tothom, l'equip que fa possible l'engranatge de l'Escola. Són pocs, però ben avinguts, i entre ells ens espera Jordi Muñoz, un dels directors del centre. Amb gran entusiasme, Muñoz xerra una estona amb nosaltres per explicar-nos el dia a dia de l'Escola d'Escriptura.

Creu que passar per una escola com aquesta dóna cer avantatge als escriptors, a l’hora de publicar?

Nosaltres diem que la formació en escriptura creativa té tres grans potes, que és el què es pot ensenyar. Primer cal tenir un bagatge lector, uns referents literaris. S’ha de dominar l’eina, que és la llengua, i usar-la d’una manera correcta. I el tercer, que forma part de l’eix dels estudis de l’Escola, conèixer i practicar les tècniques literàries. [...] Però l’escriptura també té una part d’ofici, cada persona té un món i unes històries per explicar i és aquí on ve la part d’originalitat, de creació. D’aquí depèn, d’alguna manera, el posterior èxit, o no, de tota creació literària.

[...]

L’Escola ensenya a explicar històries, a través dels cursos de creació literària, sobretot l’itinerari per a narradors, que són 3 anys [...]. Però el que és cert és que l’Escola no actua d’agent literari, sinó que el què fa és explicar una vegada tenen un recull de contes, una novel·la o un poemari, com poden entrar en tot el què és la trajectòria per a publicar. Bé a través d’un certamen literari, d’un agent literari, o d’una editorial.

I aquests tres pilars dels quals parlava, creu que són les característiques bàsiques que ha de tenir un bon escriptor?

Són fonamentals, però hi ha un món interior i una originalitat que depèn de cadascú. Aquesta manera personal d’explicar una història és on sovint diem que rau la qualitat literària d’una obra.

Parlant una mica del funcionament de l’Escola, creu que gràcies als cursos online i el Campus Virtual, el nombre d’alumnes ha anat en augment?

És ben cert. Fins fa quatre anys no teníem un format digital de formació i és curiós, perquè som la segona escola més gran a nivell mundial i la primera a Europa. [...] En aquests moments, hem de dir que a partir de la proposta online, el creixement del nombre d’alumnes ha estat exponencial. Els alumnes matriculats als cursos virtuals ja representen una quarta part del total d’alumnes, ja que no hi ha limitació horària ni tampoc de territori. El creixement ha estat tant en l’àmbit lingüístic de la llengua catalana, com també als territoris de parla castellana –a la resta de l’Estat i a Llatinoamèrica–. I en aquesta línia seguim treballant: fent arribar a més persones i més lluny la proposta formativa de l’Escola.

Quin criteri té l’Escola a l’hora d’escollir el seu equip docent?

És un perfil divers, sense dubte. És important que el professorat tingui un coneixement de primera mà dels continguts dels cursos, però a la vegada que pugui generar una dinàmica de grup. El claustre de l’Escola està format per escriptors de primera línia, que tenen novetat editorial periòdica, també per editors –dels principals grups editorials de Barcelona–, per crítics literaris i per professorat universitari de renom.

De la mateixa manera que les universitats tenen convenis amb centres estrangers, quina connexió té l’Escola amb centres foranis?

L’Escola d’Escriptura forma part d’una xarxa, l’Associació Europea de Programes d’Escriptura Creativa, formada per una quinzena d’escoles, fins i tot alguna universitat europea, i la Casa de Letras de Buenos Aires. Des de fa anys, es treballa d’una manera directa, amb un intercanvi de programes i professorat. Anualment, es fa un simposi, una trobada europea per compartir i posar al dia les propostes que s’elaboren. [...] Així com a tot l’àmbit anglosaxó, l’escriptura literària està incorporada en les facultats, sobretot en l’àmbit mediterrani ha quedat una mica més al marge i un dels projectes que està impulsant l’Escola i la Xarxa Europea és el reconeixement oficial, i universitari, en la formació d’escriptura literària. [...] El procés de reconeixement dels estudis que s’imparteixen a l’Escola de l’Ateneu Barcelonès, portarà un temps, però és un dels nostres objectius i creiem que el reconeixement oficial serà un fet.

Des de la direcció, quin record esperen que s’enduguin els alumnes un cop han acabat els seus estudis?

La tasca del docent és crear una dinàmica que generi confiança i potencial de creació, també entre els companys i companyes dels grups. Hem de dir que l’heterogeneïtat i la composició dels grups és molt diversa, amb alumnes de 18 a 80 anys. Per tant, una diversitat d’expectatives, de formació anterior, de professions, d’estudis, etc. També hi ha un curs que mimem d’una manera especial,  el curs de joves escriptors, de 15 a 17 anys, que n’estem contents i orgullosos de poder-lo programar trimestre rere trimestre. Però el què ens satisfà és veure com els alumnes, sobretot després del primer any ens diuen: “He après les tècniques d’escriure, com construir una història, però el què en un any he après és que llegeixo d’una manera diferent”. I doncs, el mateix que passa amb la gent que es forma en altres disciplines artístiques, veus una pel·lícula, una coreografia diferent, una obra de teatre, una peça musical...es llegeix, també, d’una manera diferent.

 

Carolina Solé: "Llegia l’últim paràgraf d’un llibre i pensava que m’encantaria poder provocar aquesta sensació a algú altre"

La sala és buida, hi regna el silenci. Carolina Solé ens conta la funció d'aquella habitació i ens confessa, un poc nerviosa, que és la seva primera entrevista. Tot canvia quan les càmeres s'encenen. Segura i decidida, l'antiga alumna i la nova debutant explica què la va portar fins l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i quines són les seves sensacions a dues setmanes del llançament del seu primer llibre, Ulls de Gel.

Què la va portar fins l’escola?
Jo crec que als que ens agrada molt llegir tard o d’hora acabem escrivint alguna cosa. Vaig escriure un text, el vaig donar a una amiga i em va dir: “M’ho he passat molt bé, però jo diria que et falta ofici”, i per tant, he vingut a aprendre l’ofici.
 
És a dir, ja havia escrit abans d’arribar a l’Escola
Molt poquet. Només un text petit i per provar-ho. I en vista del resultat vaig venir a aprendre’n ràpidament.
 
Ens podria explicar una mica com funcionen les classes de l’Escola?
Hem de partir de la base que tothom que ve aquí té ganes d’escriure, el què passa que no tothom té ganes de fer l’esforç per aprendre a fer-ho bé. Les classes estan estructurades amb un màxim de 12 persones amb el professor. Sobretot el primer curs -que a mi me’l va impartir un dels directors de l’escola, en Pau Pérez- t’ensenyen les tècniques, la metodologia. Tots aquests recursos que t’ensenyen els has de practicar. Hi ha un índex i tu a cada classe t’expliquen com es fa i et posen deures. Aleshores, tota la classe fa els deures i porta una còpia per a tothom. A la classe següent es revisa, tothom ha llegit prèviament els textos de tothom, i entre tots decidim què està bé, tothom hi diu la seva. Està molt bé perquè n’aprens molt tan dels teus textos, com dels de la resta d’alumnes.

Creu que s’ha de venir a l’Escola amb una vena artística, o bé te l’ensenyen?
No, no. Quan parlen de les muses penso...molt bé. Al matí quan em poso a escriure que els hi faig un truc i si vénen bé i sinó, començo sense elles. Això de les muses queda molt bé dir-ho, però és com qualsevol altre ofici, perquè et respectin per sobreviure i viure d’això, has de treballar molt, i molt bé, mirar tots els detalls i formar-te. Jo ho veig força difícil que una persona que no ha escrit mai sense venir aquí que pugui aconseguir fer un llibre, és difícil. Aquí t’ensenyen molt bé les tècniques i van molt per feina. Amb tres anys, pots aprendre molt i això, té un valor.
 
Li agradaria donar classes a l’Escola?
Em sembla que encara em queda molt recorregut. Jo acabo d’acabar. De fet, a l’abril, començo un altre programa amb l’Andreu Martín sobre novel·la negra, es diu novel·la policíaca. De moment em fa més il·lusió ser alumna i seguir aprenent que fer de professora. No m’hi veuria pas en cor de fer-ho.
 
Qui la va inspirar per començar a escriure, té algun ídol dins la literatura?
A mi em va passar una cosa que crec que li ha passat a molta gent. D’entrada, als que ens agrada llegir ens passa moltes vegades que se’ns fa de dia; una nit et poses a llegir i veus que hauràs d’anar a treballar o a l’Escola i has de tancar el llibre de pressa. A més, darrerament em passava molt -no sé si pel fet que vaig pujar el nivell de les lectures- que llegia el darrer paràgraf d’un llibre, el tancava i pensava: “És que m’encantaria poder provocar aquesta sensació que tinc ara a algú altre”. És a dir, emocionar, sacsejar...Això és molt bonic perquè a mi, segons quines escenes m’emocionen molt. A vegades, els hi passen coses als protagonistes que t’emociones quan les escrius!
 
És a dir, tu ja entres en els personatges del teu llibre
Totalment. Tu estàs escrivint una escena de por i estàs neguitós. O bé quan és una escena molt trista, a vegades cau alguna llàgrima i tot. És la gràcia de tot plegat.

 
Pel que ens ha explicat, se la veu una romàntica dels llibres en paper
A mi m’agraden de paper perquè tinc un mal costum, que no es pot dir gaire, que és que jo subratllo els llibres, ho sento molt. Quan veig una frase o un paràgraf que m’emociona o m’afecta o el trobo espectacular, l’haig de subratllar, no puc evitar-ho. Llavors, clar, el llibre electrònic em costa més.
 
Creu que es perd d’alguna manera la màgia de llegir amb els llibres electrònics?
No, la màgia de llegir, no. És una altre format, que és nou i que té uns avantatges i uns inconvenients, com totes les coses noves. Jo crec que hi haurà gent que s’hi aficionarà. Pel tema del pes és molt còmode, com portar una biblioteca a sobre.
 
Pels autors és tan còmode?
Ja et dic, a mi m’agrada més el paper. Però m’agrada més perquè jo llegeixo subratllant. Llavors, clar. Hi ha dos llibres molt gruixuts que he llegit amb llibre electrònic i la veritat és que no m’agrada. A mi m’agrada més tocar-lo, l’olor...

Creu que podrà algun dia viure de l’escriptura?
Aquest seria el tema. Ja ho veurem, no ho sé. A veure què tal funciona “Ulls de Gel” i després ja veurem.
 
 
Fe d'errors: el seu cognom és Solé i no Soler. Ens vàrem confondre amb la descripció que donava d'ella Columna Edicions.

Bernat Dedéu: "No podria viure sense aquesta casa"

El trobem a la cafeteria, envoltat de cafè i converses.  Ens farà passar a un pati amb tauletes de pedra, palmeres i un petit estany. Un oasi al cor de Barcelona. La fina pluja no difumina la conversa, propera i prou personal. Es nota que entre aquelles parets s’hi sent com a casa. Soci jove i membre de la Junta Directiva com a vocal quart, Bernat Dedéu ens mostra, a través de la seva mirada, el respecte i l’estima que sent per la Institució. 

Part 1: coneixem-lo

Descriu-te en tres paraules

La primera és fàcil (to irònic). Ignorant, irreverent i impossible.

Respecte a la ignorància, ets poeta, filòsof, músic i articulista...

Sí, he fet alguns poemes, però són extremadament cursis i dolents i per tant mereixen ser esborrats del temps. Jo acostumo a posar filòsof i músic, perquè és el que intento fer, escriure el món a través dels pensaments i els sons.

Tot i no ser periodista, què et va portar a exercir el periodisme? Perquè has estat a grans mitjans com el Punt Avui o El País.

Doncs, com tot el que m’ha passat a la vida, per casualitat. Tot va començar al pati de l’Ateneu, quan un amic que presentava tertúlies radiofòniques em va portar a Catalunya Ràdio amb 18 anys. A partir d’allà he anat saltant de tertúlia en tertúlia, ja que tenia certa gràcia explicant-me. No ha estat una carrera meditada, i estic segur que algun dia s’acabarà pel seu propi pes. 

                                                        

Parlan's del llibre "Promeses", amb el que vas guanyar el Ciutat de Gandía

Va ser una obra que vaig escriure molt ràpidament, degut a una obsessió; un quadre. Els dissabtes, quan vivia a Nova York, anava al museu Whithney, i allà hi havia un quadre que es diu “The promise”, de Barnett Newman. Visitant-lo cada setmana  se’m va acudir la idea de fer la història d’una persona que es queda mirant aquella obra.

Part 2: centrem-nos en l'Ateneu

Quan vas decidir començar a formar part de la Junta Directiva?

Novament, la casualitat. M’ho va demanar en Ferran Mascarell, que abans de ser Conseller de Cultura volia encapçalar una candidatura. Jo coneixia prou la casa i la Junta volia cares més joves de l’habitual. I com és una casa que m’ha donat tantes coses, no vaig saber dir que no. Finalment el Ferran el van fer Conseller i no es va presentar, però estic molt content de formar part de la Junta del Francesc Cabana.

Quin és el teu paper dintre de la Junta?

El President va encarregar, de forma molt encertada, a cada vocal una funció específica. La meva va ser ajudar en les tasques de programació i la Ponència de Música, donat que estava vacant. I a partir d’aquí em vaig inventar el festival “Artistes residents”.

Pots explicar-nos aquesta iniciativa?

Va ser una idea que va sorgir molt espontàniament. Vaig convidar a uns companys a fer un concert, que va anar molt bé i va venir molta gent jove. Pel que vaig pensar que una bona alternativa al panorama musical català seria crear un festival de regularitat anual, amb disparitat d’estils i adreçat a unes formacions que ens oferissin una mostra del seu art. I tot plegat va esdevenir en un orgasme de música.

[...] No tota la gent jove pot pagar la quota mensual a més de que tenim vida universitària i altres coses a fer. Crec que és fonamental una web nova, que ens proporcionarà un públic més internauta.  També interessa que l’Ateneu creï els seus vídeos i imatges, perquè partim d’una cultura visual. Però tenim gent jove a la casa, la prova és la Junta, on hi ha una persona de 40 anys, una de 33 i una de 25. Això, a les Juntes dels anys 70 era inimaginable. A més, aquesta casa no és aliena als canvis. S’hi ha fet un cicle sobre el futur del federalisme i l’independentisme, però no ho fem perquè pensem que la nostra audiència és independentista, sinó perquè és un tema que preocupa. Quan l’Ateneu es polititza en el sentit partidista, perd. 

Externament pot veure’s com una entitat una mica elitista. Què en penses d’aquesta opinió?

Jo sempre que m’ho diuen dic: osti! Hi ha 4.000 elitistes a Barcelona. És com quan em diuen que som una casa de pijos.

D’acord, però en comparació als habitants de Barcelona...

És que no és una entitat elitista ni ho ha volgut ser. Primer, perquè hi ha una massa de socis enorme, per ser un club privat, tots els nostres actes són oberts i la quota, de 30 euros mensuals, si utilitzes la casa, és més que assequible. Tampoc tenim voluntat elitista pel que fa a la programació. Sí que és cert que l’estar ubicat en un palau, l’entrada senyorial, s’estableix un cert clixé, però cada cop està més esvaït.

Et veus algun dia presentant-te a les eleccions com a President de l’Ateneu?

Catalunya no s’ho mereix. Mai em faria soci d’un Ateneu que em tingués a mi com a President, per dir-ho en marxista. Pobres socis...vaja! si voten i tal... M’ho ha dit més d’un amic, que m’hi presenti, però és que jo m’estimo massa aquesta casa. Seria com casar-me amb una dona que estimo.

Francesc Cabana: "M'agradaria que em recordessin com el president d'un bon equip"

Tot i tenir una agenda molt apretada, el president de l'Ateneu, Francesc Cabana, ens rep a la sala de la Presidència. Amb entuasiasme i paciència, ens explica les seves vivències a la institució, primer com a soci i després com a membre de la Junta i president. Advocat, especialista en història econòmica i Col·legiat d'honor al Col·legi de periodistes, Cabana considera l'Ateneu un lloc de trobada i de debat cultural. Les seves paraules s'omplen d'admiració per a l'entitat on hi passa gran part del dia. Amant de la seva biblioteca, té un gran apreci per tota la història que recull l'edifici del carrer Canuda.

Parlem dels seus inicis, a quina edat es va fer soci de l’Ateneu?

Deuria ser als anys 90, així que jo tenia uns 52 o 53 anys.

Podria compartir amb nosaltres alguna anècdota sobre el seu passat a l’Ateneu?

De l’Ateneu en vaig sentir a parlar molt al meu oncle i padrí, ateneista empedreït i  llibreter, que un cop jubilat es passava moltes hores al dia entre aquestes parets.  Em vaig fer soci per la biblioteca, una de les joies d’aquesta casa, sobretot pel que fa a obres del S.XIX. Cal dir que no he estat un soci ateneista d’aquests que s’hi passen hores al jardí, perquè hi he vingut, més aviat, a treballar.

Què el va impulsar a voler formar part de la cúpula dirigent de l’entitat?

De fet vaig entrar com a ponent d’economia i al cap d’un temps l’Oriol Bohigas em va demanar si volia formar part de la Junta Directiva, del seu segon mandat, de manera que vaig entrar com a vicepresident segon. Al 2011 vaig presentar la candidatura i vaig ser escollit President de manera democràtica per part de tota la Junta.

De manera que inicialment va formar part de la Junta més aviat per la seva  trajectòria professional en l’àmbit de l’economia?

Sí, sóc advocat però he exercit més com economista. També sóc periodista i Col·legiat d’Honor del Col·legi de Periodistes, tota una honradesa per mi.

Parli’ns una mica de la seva “campanya electoral”, que va ser qualificada de “socioconvergent” (degut als suports rebuts per part de membres de CiU i PSC).

Bé, jo diria que la junta directiva actual és completament transversal des de un punt de vista polític. Alguns poden estar significats, però la majoria no. Jo diria que el denominador comú és la catalanitat, entesa com cadascú vulguis, però el que no fem són les juntes directives en un altre idioma que no sigui el català.

Com a entitat privada d’utilitat pública vostès reben subvencions de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació, per exemple. En aquest sentit, com han patit les retallades?
L’Ateneu té la sort que s’autofinança. Té al voltant dels 4.000 socis i entre els ingressos procedents dels socis mateixos i d’alguna entitat complementària, com l’Escola d’Escriptura, tenim uns balanços que no compensen totalment les despeses però s’hi apropen. Les retallades les patim, però menys que altres entitats culturals. Tenim alguns espònsors també, com ara La Caixa, amb la que tenim una relació especial.

Quina creu que és l’aportació que la seva Junta Directiva farà a l’Ateneu, diferent a la d’altres juntes?

Hem intentat tenir més projecció social i entrar en el món online, de la joventut. Hi ha un tresor immens en aquesta casa, que són les conferències fetes durant trenta anys a l’Ateneu. Tot això ho volem posar a la disposició de tothom a través de la web. També tenim una biblioteca extraordinària que estem digitalitzant. Volem ampliar el número de socis i tot i que no hem agafat el millor moment econòmic, hi ha nous socis constantment. Finalment, volem continuar una obra que ja va començar Oriol Bohigas fa uns anys en el sentit de presència i d’activitat.