Jordi Muñoz: “El reconeixement oficial dels estudis de l’Escola d’Escriptura creiem que serà un fet”

A la quarta planta de l'Ateneu, es respira un aire diferent. Cada aula és un món, immers en l'art d'escriure, en la literatura. Al final del llarg passadís hi trobem, amb la porta oberta a tothom, l'equip que fa possible l'engranatge de l'Escola. Són pocs, però ben avinguts, i entre ells ens espera Jordi Muñoz, un dels directors del centre. Amb gran entusiasme, Muñoz xerra una estona amb nosaltres per explicar-nos el dia a dia de l'Escola d'Escriptura.

Creu que passar per una escola com aquesta dóna cer avantatge als escriptors, a l’hora de publicar?

Nosaltres diem que la formació en escriptura creativa té tres grans potes, que és el què es pot ensenyar. Primer cal tenir un bagatge lector, uns referents literaris. S’ha de dominar l’eina, que és la llengua, i usar-la d’una manera correcta. I el tercer, que forma part de l’eix dels estudis de l’Escola, conèixer i practicar les tècniques literàries. [...] Però l’escriptura també té una part d’ofici, cada persona té un món i unes històries per explicar i és aquí on ve la part d’originalitat, de creació. D’aquí depèn, d’alguna manera, el posterior èxit, o no, de tota creació literària.

[...]

L’Escola ensenya a explicar històries, a través dels cursos de creació literària, sobretot l’itinerari per a narradors, que són 3 anys [...]. Però el que és cert és que l’Escola no actua d’agent literari, sinó que el què fa és explicar una vegada tenen un recull de contes, una novel·la o un poemari, com poden entrar en tot el què és la trajectòria per a publicar. Bé a través d’un certamen literari, d’un agent literari, o d’una editorial.

I aquests tres pilars dels quals parlava, creu que són les característiques bàsiques que ha de tenir un bon escriptor?

Són fonamentals, però hi ha un món interior i una originalitat que depèn de cadascú. Aquesta manera personal d’explicar una història és on sovint diem que rau la qualitat literària d’una obra.

Parlant una mica del funcionament de l’Escola, creu que gràcies als cursos online i el Campus Virtual, el nombre d’alumnes ha anat en augment?

És ben cert. Fins fa quatre anys no teníem un format digital de formació i és curiós, perquè som la segona escola més gran a nivell mundial i la primera a Europa. [...] En aquests moments, hem de dir que a partir de la proposta online, el creixement del nombre d’alumnes ha estat exponencial. Els alumnes matriculats als cursos virtuals ja representen una quarta part del total d’alumnes, ja que no hi ha limitació horària ni tampoc de territori. El creixement ha estat tant en l’àmbit lingüístic de la llengua catalana, com també als territoris de parla castellana –a la resta de l’Estat i a Llatinoamèrica–. I en aquesta línia seguim treballant: fent arribar a més persones i més lluny la proposta formativa de l’Escola.

Quin criteri té l’Escola a l’hora d’escollir el seu equip docent?

És un perfil divers, sense dubte. És important que el professorat tingui un coneixement de primera mà dels continguts dels cursos, però a la vegada que pugui generar una dinàmica de grup. El claustre de l’Escola està format per escriptors de primera línia, que tenen novetat editorial periòdica, també per editors –dels principals grups editorials de Barcelona–, per crítics literaris i per professorat universitari de renom.

De la mateixa manera que les universitats tenen convenis amb centres estrangers, quina connexió té l’Escola amb centres foranis?

L’Escola d’Escriptura forma part d’una xarxa, l’Associació Europea de Programes d’Escriptura Creativa, formada per una quinzena d’escoles, fins i tot alguna universitat europea, i la Casa de Letras de Buenos Aires. Des de fa anys, es treballa d’una manera directa, amb un intercanvi de programes i professorat. Anualment, es fa un simposi, una trobada europea per compartir i posar al dia les propostes que s’elaboren. [...] Així com a tot l’àmbit anglosaxó, l’escriptura literària està incorporada en les facultats, sobretot en l’àmbit mediterrani ha quedat una mica més al marge i un dels projectes que està impulsant l’Escola i la Xarxa Europea és el reconeixement oficial, i universitari, en la formació d’escriptura literària. [...] El procés de reconeixement dels estudis que s’imparteixen a l’Escola de l’Ateneu Barcelonès, portarà un temps, però és un dels nostres objectius i creiem que el reconeixement oficial serà un fet.

Des de la direcció, quin record esperen que s’enduguin els alumnes un cop han acabat els seus estudis?

La tasca del docent és crear una dinàmica que generi confiança i potencial de creació, també entre els companys i companyes dels grups. Hem de dir que l’heterogeneïtat i la composició dels grups és molt diversa, amb alumnes de 18 a 80 anys. Per tant, una diversitat d’expectatives, de formació anterior, de professions, d’estudis, etc. També hi ha un curs que mimem d’una manera especial,  el curs de joves escriptors, de 15 a 17 anys, que n’estem contents i orgullosos de poder-lo programar trimestre rere trimestre. Però el què ens satisfà és veure com els alumnes, sobretot després del primer any ens diuen: “He après les tècniques d’escriure, com construir una història, però el què en un any he après és que llegeixo d’una manera diferent”. I doncs, el mateix que passa amb la gent que es forma en altres disciplines artístiques, veus una pel·lícula, una coreografia diferent, una obra de teatre, una peça musical...es llegeix, també, d’una manera diferent.

 

L’essència xinesa des d’una mirada occidental

Deu minuts abans de començar, a la sala Sagarra només queden lliures un parell de fileres. Com si fos una classe magistral, els assistents duen sota el braç el llibre que serà el fil conductor de la trobada. En aquest cas però, més que una classe és una xerrada, amb amics, familiars i també alumnes, on Francesc Parcerisas presenta el seu nou llibre “La primavera a Pequín. Un dietari”.

A l'esquerra, Anton Mª Espadaler; a la dreta, Francesc Parcerisas //Sandra Tello

El professor de Literatura de la UB Anton Mª Espadaler va acompanyar a l’autor en l’acte, tot lloant l’obra i la feina de Parcerisas. Tant és així, que Espadaler definia al professor de l’Escola d’Escriptura com un “autor intel·lectual peculiar que cerca la informació d’acord amb la seva formació principal, la literària”. El dietari com a gènere literari, permet a l’autor recollir anotacions, amb molta flexibilitat, fora del temps i l’espai. D’aquesta manera, aconsegueix una varietat de tons que no seria possible en un llibre de viatges o bé en un diari.

Les explicacions d’Espadaler despertaven rialles entre el públic, mentre contava els secrets que amaga el dietari de Parcerisas. El llibre s’organitza en tres blocs que s’entrellacen a voluntat de l’escriptor. La poesia, gènere per excel·lència de l’autor, hi té una significació especial. El viatge a Pequín s’emmarca en la tasca de docent de Parcerisas, on s’hi estableix com a professor de traducció. Allà, selecciona poemes xinesos –prèviament versionats a l’anglès– i els tradueix en català. Com a tot dietari, les vivències del protagonista són un bloc fonamental. La mirada de l’autor, neta, com un “badoc”, crea una “descripció subjectiva però acurada”, segons Espadaler. Aquestes descripcions necessiten un contrapunt i aquí és on s’introdueixen els somnis, amb una doble vessant –coherents, però alhora estranys–. 

Francesc Parcerisas recordava la seva estància a Pequín amb nostàlgia, satisfet de l’obra com a testimoni d’aquella experiència. Les diferències culturals entre la cultura occidental i la Xina són abismals i l’autor en dóna fe a la seva obra. Sense ambicions, sense pretensions i en paraules de l’escriptor “amb la meva ignorància”, La primavera a Pequín. Un dietari aplega les impressions d’una cultura estrangera que topa amb la mediterraneïtat.

A final de mes es tanca el període de matriculació als cursos de primavera, que compten amb una nova oferta literària

El 26 de març serà el darrer dia per matricular-se al gran ventall de cursos presencials que ofereix l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. En aquest tercer trimestre, l’Escola ofereix una dotzena de cursos nous per a tots aquells interessats en l’escriptura, la literatura i les humanitats. Amb una plantilla docent que arriba al centenar de professors, la segona escola d’escriptura més important del món segueix creixent i proposa cada trimestre iniciatives literàries diferents.

Imatge dels llibrets d'informació sobre els cursos //Sandra Tello

La base de l’Escola és l’itinerari per a narradors, on durant tres anys l’alumne coneix a fons l’ofici de narrar novel·la, o bé conte. D’altra banda, el centre també compta amb una gran sèrie de cursos especialitzats, de gèneres variats. Guions de cinema, televisió, poesia, teatre; relats humorístics, de ciència-ficció, novel·la policíaca són alguns dels programes que en blocs de 15, 20 o 30 hores els alumnes poden cursar per tal d’endinsar-se en àmbits més concrets de l’escriptura.

Aquesta primavera s’inicien les classes a partir del dimarts 2 d’abril i com a novetats, l’Escola proposa un taller “d’Introducció a la columna periodística” –impartit per Rosa Sala Rose, assagista i crítica literària– i “Escriure prosa poètica” –dirigit per Esmeralda Berbel, escriptora–, entre d’altres. Els cursos estan plantejats per definir bé el gènere en qüestió, analitzar exemples actuals i també delimitar el que està ben escrit i el que no. Un altre gènere que es pot treballar en aquest trimestre és l’aventura. Roger Coch condueix el curs que tractarà les claus perquè aquesta ficció funcioni i esdevingui un èxit.

A banda d’escriptura, també hi ha cursos de literatura i humanitats. En aquest cas, el nucli d’estudi són Émile Zola, Hunter S.Thompson, o bé Philip Roth. La professora Teresa Martín, per exemple, donarà les claus per a entendre la literatura de Borges: el temps i l’eternitat, la cerca del centre, les imatges i els símbols.

L’Escola d’Escriptura de l’Ateneu també disposa d’un seguit de cursos virtuals, l'itinerari per narradors. No obstant, les classes van començar a finals de gener. Per acabar, una altra vessant que també cobreix els cursos són sobre l’oralitat: “Contar contes” i “Seduir amb la paraula”.

Laureà Bonet reflexiona sobre la novel•la negra a Barcelona

En un acte marcat per l’estima a la literatura i al cinema i sota el títol “L’Escola de Barcelona policíaca: novel·les, obres de teatre i pel·lícules”, el professor de la Facultat de Filologia de la UB, Laureà Bonet, va donar una classe magistral de literatura de l’Espanya de la post-guerra als assistents.

Laureà Bonet i l'encarregada dels aspectes audiovisuals de l'Ateneu

La conferència, celebrada a la Sala Segarra, va aplegar experts i públic interessats en la narrativa catalana de la dècada dels 50 i 60. Citant l’escriptor i polític Rafael Tasis en un fragment del seu assaig “Una visió de conjunt de la novel·la catalana” (1935), Bonet va llegir: “la narrativa catalana no reflectia l’ambient urbà de la ciutat, sinó que era més aviat rural [...] Barcelona no té un gran novel·lista”. Tot i que Bonet va declarar la seva desavinença amb Tasis, ja que considerava Narcís Oller el gran novel·lista de la Ciutat Comtal, el fragment il·lustrava que “Barcelona estava totalment oblidada i arraconada en el món literari de l’època”. Destacà l’obra “Un crim en el Paralelo” (1960) com gran exponent de narrativa a la metròpoli barcelonina.

“La presència de Barcelona al món del cinema és evident, amb molta força plàstica de films policíacs”, declarava Bonet. La segona part de l’acte fou dedicat al cinema, mitjançant la visualització de passatges de dos films: Surcos, de José Antonio Nieves Conde (1951) i Rocco y sus hermanos, de Luchino Visconti (1960). El primer, censurat pel règim franquista, parla de la immigració rural cap a Madrid d’una família de classe baixa, amb marcades escenes de violència social i física. “No és una obra perfecta, és contradictòria, té llums i ombres, però és un títol de referència a la història del cinema espanyol”, declarava Laureà Bonet. La segona, també va ser censurada pel règim italià i condemnada per l'oposició comunista, “la intel·ligència progressista italiana”. Violència social, escenes sexuals i valors de caire esteticista, les característiques que porten als experts a classificar-la com a film psicològic. 

La sala Verdaguer s’omple de gom a gom per a la presentació del llibre “On van a morir els ocells?”

La sala Verdaguer es va fer petita, deixant una desena de persones fora, en la presentació del llibre d’una de les professores de l’escola d’escriptura de l’Ateneu, Mar Tomàs, el passat dijous 14 de febrer. L’acte va ser molt dinàmic, combinant una conversa entre l’autora del llibre i el també professor d’escriptura Andreu Ayats i el recital d’un seguit de fragments de l’obra, de la veu de l’actriu Montse Guallar.

Andreu Ayats, Mar Tomàs i Montse Guallar // Sandra Tello

Amb l’obra com a tema central, Ayats va reflexionar sobre la literatura en general, fent una crida al públic que cal cultivar la lectura. L’autora va explicar el procés de creació de l’obra: “No volia fer una història d’amor, volia parlar d’infància”. El llibre transcorre al llarg del segle XIX a Granollers, ple de vivències, històries, paisatges, etc.

On van a morir els ocells? és un viatge d’emocions i sentiments on no tots els personatges troben una resposta. Tomàs, envoltada dels seus familiars, amics i alumnes  va convidar a tots els assistents a buscar la resposta del llibre, assegurant que  “les preguntes es responen amb preguntes, que són més importants que les respostes”. 

L'editor de "El Quadern gris", Narcís Garolera, es retroba amb el seu públic

El passat dilluns 28 de gener va tenir lloc la presentació de “El Quadern Gris”, de Josep Pla, en la nova versió crítica de Narcís Garolera. Lingüista i catedràtic, Garolera porta 7 anys treballant en aquest projecte que va veure la llum el passat desembre i que ha rebut el reconeixement de tota la comunitat literària catalana.

Envoltat de les persones que l’han acompanyat durant aquests 7 anys de feina, va explicar als assistents el conjunt d’anècdotes i problemes sorgits en el dia a dia de treball. Correccions indicades pel propi Pla per l’edició del 69, supressió de paraules malsonants, canvis gràfics, ultracorreccions, castellanismes, etc. són només alguns dels reptes als que es va haver d’enfrontar el reconegut filòleg. 

Cornudella, Bonada, Gracia i Garolera, de dreta a esquerra.
Foto: Lorena Velasco//CC.

En un acte marcat per l’estima a la llengua, els ponents van introduir els assistents en la història de Pla, en les diverses edicions del Quadern i en el valor afegit que inclou aquesta darrera edició. Jordi Cornudella, editor d’Edicions 62 (Destino) comentava la feina del lingüista, “gens mecànica”, basada en la comparació de l’edició de 1969 i els manuscrits originals de Pla, datats de 1918. Un treball fet amb “amor al text, pulcritud i minuciositat” i “ màxim respecte cap a Pla, mantenint la seva voluntat d’adequar el text a la normativa”, defensa Cornudella. “Vostès llegiran a Josep Pla, Narcís Garolera no hi és per enlloc”.

El públic va conèixer al Pla més íntim de mà del periodista i estudiós de l’escriptor, Lluis Bonada. Ell els va presentar aquell jove de Palafrugell que es convertiria en un clàssic de la prosa catalana moderna sense perdre el seu esperit empordanès. Justament del poble del Baix Empordà sorgiren les primeres veus d’alerta sobre la desfiguració del text de 1969. Sobre l’edició presentada, el periodista conclou: “No és la transcripció d’un diari juvenil, sinó la reedició d’un text de maduresa que arrenca d’una etapa anterior (la joventut)”.

La necessitat de reeditar l’obra de 1969 (la primera edició data de 1966) sorgeix dels errors tipogràfics, mecanogràfics i de sobre-correcció presents en l’edició dels seixanta. “El filòleg més preparat ha corregit el text que més ho necessitava”, comentava Bonada. D’altra banda, la mala lletra de l’escriptor i els problemes de comprensió del text han fet que “s’hagi trigat tant en presentar una edició correcta”, que inclou unes 5.000 correccions respecte a la darrera edició. Entre els ponents també es trobava el filòleg de llengua castellana Jordi Gracia, qui va parlar de l’edició presentada en castellà, que conté menys correccions que la catalana (unes 3.000) i fou presentada de la mà de l’editorial Planeta. Els ponents també van voler destacar l’absència d’Emili Rosales, representant de Planeta, per motius personals.