Francesc Cabana: "M'agradaria que em recordessin com el president d'un bon equip"

Tot i tenir una agenda molt apretada, el president de l'Ateneu, Francesc Cabana, ens rep a la sala de la Presidència. Amb entuasiasme i paciència, ens explica les seves vivències a la institució, primer com a soci i després com a membre de la Junta i president. Advocat, especialista en història econòmica i Col·legiat d'honor al Col·legi de periodistes, Cabana considera l'Ateneu un lloc de trobada i de debat cultural. Les seves paraules s'omplen d'admiració per a l'entitat on hi passa gran part del dia. Amant de la seva biblioteca, té un gran apreci per tota la història que recull l'edifici del carrer Canuda.

Parlem dels seus inicis, a quina edat es va fer soci de l’Ateneu?

Deuria ser als anys 90, així que jo tenia uns 52 o 53 anys.

Podria compartir amb nosaltres alguna anècdota sobre el seu passat a l’Ateneu?

De l’Ateneu en vaig sentir a parlar molt al meu oncle i padrí, ateneista empedreït i  llibreter, que un cop jubilat es passava moltes hores al dia entre aquestes parets.  Em vaig fer soci per la biblioteca, una de les joies d’aquesta casa, sobretot pel que fa a obres del S.XIX. Cal dir que no he estat un soci ateneista d’aquests que s’hi passen hores al jardí, perquè hi he vingut, més aviat, a treballar.

Què el va impulsar a voler formar part de la cúpula dirigent de l’entitat?

De fet vaig entrar com a ponent d’economia i al cap d’un temps l’Oriol Bohigas em va demanar si volia formar part de la Junta Directiva, del seu segon mandat, de manera que vaig entrar com a vicepresident segon. Al 2011 vaig presentar la candidatura i vaig ser escollit President de manera democràtica per part de tota la Junta.

De manera que inicialment va formar part de la Junta més aviat per la seva  trajectòria professional en l’àmbit de l’economia?

Sí, sóc advocat però he exercit més com economista. També sóc periodista i Col·legiat d’Honor del Col·legi de Periodistes, tota una honradesa per mi.

Parli’ns una mica de la seva “campanya electoral”, que va ser qualificada de “socioconvergent” (degut als suports rebuts per part de membres de CiU i PSC).

Bé, jo diria que la junta directiva actual és completament transversal des de un punt de vista polític. Alguns poden estar significats, però la majoria no. Jo diria que el denominador comú és la catalanitat, entesa com cadascú vulguis, però el que no fem són les juntes directives en un altre idioma que no sigui el català.

Com a entitat privada d’utilitat pública vostès reben subvencions de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació, per exemple. En aquest sentit, com han patit les retallades?
L’Ateneu té la sort que s’autofinança. Té al voltant dels 4.000 socis i entre els ingressos procedents dels socis mateixos i d’alguna entitat complementària, com l’Escola d’Escriptura, tenim uns balanços que no compensen totalment les despeses però s’hi apropen. Les retallades les patim, però menys que altres entitats culturals. Tenim alguns espònsors també, com ara La Caixa, amb la que tenim una relació especial.

Quina creu que és l’aportació que la seva Junta Directiva farà a l’Ateneu, diferent a la d’altres juntes?

Hem intentat tenir més projecció social i entrar en el món online, de la joventut. Hi ha un tresor immens en aquesta casa, que són les conferències fetes durant trenta anys a l’Ateneu. Tot això ho volem posar a la disposició de tothom a través de la web. També tenim una biblioteca extraordinària que estem digitalitzant. Volem ampliar el número de socis i tot i que no hem agafat el millor moment econòmic, hi ha nous socis constantment. Finalment, volem continuar una obra que ja va començar Oriol Bohigas fa uns anys en el sentit de presència i d’activitat.

La crisi del periodisme vista des de dins

Un dels sectors més afectats per la crisi, tant per la financera com per la de valors, ha estat el periodístic. Quan s’explica, es fa sempre des de la perspectiva econòmica, però Josep Maria Martí Font, fins fa poc redactor de El País va fer un gir a aquestes explicacions. “La indústria cultural i els mitjans han tingut sempre una relació incestuosa, però ara encara més”, afirma el periodista.

Des d’una perspectiva personal, Martí Font va explicar als assistents de la Tertúlia d’Arts Plàstiques què ha portat al periodisme cap a aquesta crisi cultural i de valors. “Als anys 80, El País no acceptava cap invitació d’empreses de cap mena. Així  podies escriure el que et donava la gana sobre qualsevol tema”, va dir. “El gran problema d’ara és que els grans grups de comunicació no només tenen mitjans, sinó cultura”, va afegir.

En aquesta línia va remarcar els casos del Grup PRISA, propietari de SogePaq, i Planeta, l’editorial espanyola més important i propietària de mitjans com La Razón o LaSexta. Per exemplificar aquest problema va parlar del suplement cultural de El País, Babelia. “Editorials independents, com Anagrama o Tusquets, no sortien quasi en les seves pàgines. Ara, això ni es discuteix, només apareixen els llibres de la seva producció”. 

Josep Maria Martí Font i Toni Rodríguez Yuste a la presentació. Neus Suñer

Tot i que els seus arguments principals van girar al voltant de la relació de les indústries culturals amb les empreses de mitjans de comunicació, Martí Font va voler posar èmfasi en altres aspectes que afecten a la professió periodística. “Ja no hi ha un propietari del diari. No existeix la figura de l’empresari de premsa. Ara només es pensa en les accions”, va afirmar. El periodista va ser molt crític amb l’entrada d’empreses gestores i de fons d’inversions als mitjans perquè “les decisions ja no es prenen sobre la màquina [mitjans de comunicació], sinó sobre les finances de la màquina”. Per aquesta raó va remarcar molt el paper del New York Times, que per a ell segueix sent el diari per excel·lència perquè “només fa el diari”.

Martí Font va remarcar que amb aquesta situació, la capacitat crítica dels mitjans tradicionals (sobretot de la premsa) s’està perdent i que ara cal buscar-la a la xarxa, on es comença a trobar. Va destacar l’important paper d’Internet en el sorgiment de nous mitjans i noves maneres de comunicació, però el principal inconvenient que hi troba a aquest nou sistema és que “el que és nou no ha acabat de néixer i el que és vell no ha acabat de morir”.

El desig, el centre de les reflexions artístiques

L'Art és necessari per viure? Aquesta és la reflexió que Caixa Fòrum planteja  als socis de l’Ateneu que es van apuntar a la visita guiada a la seva exposició “Què desitjar”. Es tracta d’un dels espais que ha creat la comissària Rosa Martínez a partir de la col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació “La Caixa” entre el “Què pensar”,  i el “Què fer”. “Què desitjar” mostra  nous objectius per la societat actual. La qüestió és molt sintètica i a través de l’art intenta activar la interacció entre l’estètica i la crítica, on l’espectador hi juga un paper crucial. El desig, l’atracció que empeny a l’acció, està representat a través d’obres pictòriques, escultòriques, audiovisuals, etc. Les emocions que es desperten entre els visitants són ben diverses: des de comprensió i afecte,  fins a incertesa i enuig.

Al vestíbul de l’exposició, es presenta la reproducció d’una obra històrica vinculada conceptualment amb la resta per la idea del desig: “La núvia despullada pels seus solters, fins i tot” (1915-1923, inacabada) de Marcel Duchamp. Pare del dadaisme i creador dels ready-mades, rep a l’espectador amb una obra enigmàtica i seductora. “L'acte creatiu no ho fa l'artista només; l'espectador posa l'obra en contacte amb el món exterior mitjançant les seves interpretacions i intents de desxiframent”  en paraules de l’artista, on deixa ben clar el paper actiu del públic en l’art contemporani. Els hipotètics oficis dels solters susciten debat entre els assistents: un soldat, un granger o un sarcerdot, fins i tot?

L’anhel de Duchamp segueix present a l’interior de la sala gràcies a les escultures de Sherrie Levine. “Solters (a partir de Marcel Duchamp)” (1990) que representa amb un to irònic sis dels solters desitjosos de l’obra anterior. Del dadaisme a l’apropiacionisme, el recorregut de l’exposició ens mostra també l’evolució de l’art contemporani en diversos moviments artístics. Com a representant autòcton, un quadre de Miquel Barceló; una finestra cap a la seva trajectòria, on recupera els grans gèneres pictòrics també presents en el segle XX. 

El desig carnal, interpersonal; el desig esperançador, incert. I el desig de crear quelcom d’Anish Kapoor. Tots ells ben diferents, però a la vegada comuns. L’obra per excel·lència, “Jo desitjo el teu desig” (2003) de l’artista brasilera Rivane Neuenschwander, és una antologia d’anhels, d’ambicions personals. Inspirada en una església de Salvador de Badia, l’obra recull desitjos aliens en cintes de colors. El públic ha d’escollir el desig, creat per algú altre, que vol que es compleixi. Un banc de desitjos que crea una relació molt íntima, una xarxa de desitjos per creure en l’optimisme i la superació. Els presents s’apropen, tímids, davant del gran ventall de quimeres i aspiracions de persones alienes. Dues voltes al canell, tres nusos i el desig es complirà un cop es desfili la cinta. 

“Què desitjar” és una passejada artística pels valors i voluntats de la societat actual, una mirada creativa i empàtica de les relacions humanes i de les grans qüestions sense resposta del món contemporani. A dia d’avui, i fins a finals d’abril, es pot gaudir d’aquest banc d’emocions al primer pis del Caixafòrum de Barcelona.