Francesc Cabana: "M'agradaria que em recordessin com el president d'un bon equip"

Tot i tenir una agenda molt apretada, el president de l'Ateneu, Francesc Cabana, ens rep a la sala de la Presidència. Amb entuasiasme i paciència, ens explica les seves vivències a la institució, primer com a soci i després com a membre de la Junta i president. Advocat, especialista en història econòmica i Col·legiat d'honor al Col·legi de periodistes, Cabana considera l'Ateneu un lloc de trobada i de debat cultural. Les seves paraules s'omplen d'admiració per a l'entitat on hi passa gran part del dia. Amant de la seva biblioteca, té un gran apreci per tota la història que recull l'edifici del carrer Canuda.

Parlem dels seus inicis, a quina edat es va fer soci de l’Ateneu?

Deuria ser als anys 90, així que jo tenia uns 52 o 53 anys.

Podria compartir amb nosaltres alguna anècdota sobre el seu passat a l’Ateneu?

De l’Ateneu en vaig sentir a parlar molt al meu oncle i padrí, ateneista empedreït i  llibreter, que un cop jubilat es passava moltes hores al dia entre aquestes parets.  Em vaig fer soci per la biblioteca, una de les joies d’aquesta casa, sobretot pel que fa a obres del S.XIX. Cal dir que no he estat un soci ateneista d’aquests que s’hi passen hores al jardí, perquè hi he vingut, més aviat, a treballar.

Què el va impulsar a voler formar part de la cúpula dirigent de l’entitat?

De fet vaig entrar com a ponent d’economia i al cap d’un temps l’Oriol Bohigas em va demanar si volia formar part de la Junta Directiva, del seu segon mandat, de manera que vaig entrar com a vicepresident segon. Al 2011 vaig presentar la candidatura i vaig ser escollit President de manera democràtica per part de tota la Junta.

De manera que inicialment va formar part de la Junta més aviat per la seva  trajectòria professional en l’àmbit de l’economia?

Sí, sóc advocat però he exercit més com economista. També sóc periodista i Col·legiat d’Honor del Col·legi de Periodistes, tota una honradesa per mi.

Parli’ns una mica de la seva “campanya electoral”, que va ser qualificada de “socioconvergent” (degut als suports rebuts per part de membres de CiU i PSC).

Bé, jo diria que la junta directiva actual és completament transversal des de un punt de vista polític. Alguns poden estar significats, però la majoria no. Jo diria que el denominador comú és la catalanitat, entesa com cadascú vulguis, però el que no fem són les juntes directives en un altre idioma que no sigui el català.

Com a entitat privada d’utilitat pública vostès reben subvencions de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació, per exemple. En aquest sentit, com han patit les retallades?
L’Ateneu té la sort que s’autofinança. Té al voltant dels 4.000 socis i entre els ingressos procedents dels socis mateixos i d’alguna entitat complementària, com l’Escola d’Escriptura, tenim uns balanços que no compensen totalment les despeses però s’hi apropen. Les retallades les patim, però menys que altres entitats culturals. Tenim alguns espònsors també, com ara La Caixa, amb la que tenim una relació especial.

Quina creu que és l’aportació que la seva Junta Directiva farà a l’Ateneu, diferent a la d’altres juntes?

Hem intentat tenir més projecció social i entrar en el món online, de la joventut. Hi ha un tresor immens en aquesta casa, que són les conferències fetes durant trenta anys a l’Ateneu. Tot això ho volem posar a la disposició de tothom a través de la web. També tenim una biblioteca extraordinària que estem digitalitzant. Volem ampliar el número de socis i tot i que no hem agafat el millor moment econòmic, hi ha nous socis constantment. Finalment, volem continuar una obra que ja va començar Oriol Bohigas fa uns anys en el sentit de presència i d’activitat.

L’ex alumne de l’Escola d’Escriptura Ildefonso Falcones publica “La reina descalza”

Ambientada a les ciutats de Sevilla i Madrid de mitjans del segle XVIII, la nova novel·la de Ildefonso Falcones, a la venda des de el passat 21 de febrer, promet ser un èxit de vendes. “La reina descalza” explica la història de dues dones, una ex esclava negra i una jove gitana, instal·lades inicialment a la ciutat andalusa. Tot i l’adversitat de les situacions viscudes, els seus camins s’aniran creuant i acabaran establint una forta relació d’amistat. Un relat de traïcions i prejudicis racials, acompanyat d’una àmplia descripció del context històric i social de l’època, que transporta el lector a l’escenari on es desenvolupen les vides dels seus personatges.

Imatge de la portada de la novel·la.
Font: lacasadellibro.com

L’escriptor i advocat català ja ha venut més de 7 milions d’exemplars amb les seves dues primeres novel·les , “L’Església del mar” (2006) i “La mà de Fàtima” (2009). Traduït a més de 35 idiomes i amb mercat a 40 països diferents, l’autor torna a publicar amb l’Editorial Grijalbo, que ja té disponible l’edició en català.

Una carrera literària desenvolupada inicialment dins les parets de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, la segona en nombre d’alumnes i de referència mundial, només darrere del Gotham Writers Workshop de Nova York.  El seu primer contacte amb l’Escola va ser amb “L’Església del mar”, ambientada a la Barcelona del segle XVI i fruit de quatre anys de treball. Un cop redactat el primer esborrany, l’escriptor va acudir als professionals de l’Escola d’Escriptura en busca de les correccions i suggeriments, que acabarien de configurar el treball, aconsellant, per exemple, una modificació en el títol per tal de fer-lo més comercial.

Però el de Falcones no és un cas aïllat. Altres escriptors/es de renom han passat per les aules del carrer Canuda, com ara Sílvia Alcántara amb “Olor de colònia” (2009) o Javier Fonseca, autor de nombrosos assajos sobre cinema i televisió. Un total de 92 llibres van ser publicats pels alumnes de l’Escola el curs 2011/2012, la majoria d’ells, novel·les i contes infantils. Amb una oferta de 90 cursos i la introducció de les TIC a través de seminaris online i un campus virtual, l’Escola d’Escriptura es consolida com a referent mundial després de 15 anys d’esforços. 

El professor Josep Maria Cortès presenta la seva tesi doctoral sobre l’economia catalana dels inicis del segle XX

“La tecnòpolis catalana1900-1936. El pensament organitzatiu a Catalunya” és el títol que dóna peu al treball doctoral del professor d’Economia de la UB Josep Mª Cortès. L’acte de presentació va tenir lloc el dimecres 27 de febrer a la sala Verdaguer, en el qual Cortès va ser acompanyat pel rector de la UB Dídac Ramírez i el professor de Política Econòmica de la UB, Francesc Roca.  

D'esquerra a dreta: Josep Mª Cortès, Dídac Ramírez i Francesc Roca // Sandra Tello

Cortès va assegurar que aquesta obra és producte de “l’ofici de professor” i per tant, la considera més aviat un llibre “professoral”. La tesi desenvolupa, com bé indica el seu títol, una reflexió sobre l’organització del treball a Catalunya del 1900 fins a l’inici de la Guerra Civil. Per fer-ho, el professor d’Economia de la UB ha recollit i analitzat les aportacions de 10 autors catalans d’aquella època, tots ells d’àmbits diversos i amb perspectives oposades –conservadors i progressistes–. Pedagogs, metges, antropòlegs, polítics, demògraf, etc. partien que les idees, el capital i els homes són els pilars perquè un país avanci. En aquest sentit, s’ha d’introduir el concepte que també recull el títol del llibre: “la tecnòpolis catalana”. Cortès la va definir com “la societat que conviu a partir d’una tecnologia, la qual articula la vida”.

El rector de la UB va emfatitzar en la importància d’aquesta tesi a dia d’avui, en tant que “la història s’ha de pensar com una reflexió del present”. Els eixos que marquen el discurs del llibre són el context polític –el noucentisme, on es desenvolupa la idea de tecnòpolis–, el procés de canvi econòmic –d’una economia real a una economia financera–, el risc que desapareguin les classes mitjanes catalanes i el paper fonamental de l’educació –on s’hi cuidaven, en particular, els estudis superiors–.

A l’altra banda de la taula, el professor Roca va destacar la feina de l’autor per haver reunit  els pensaments de deu autors que, partint del model americà d’organització del treball –el taylorisme i el fordisme–, expliquen com es poden fer grans projectes sense grans empreses.

Cortès articula la seva tesi a partir dels dos models de societat que defineixen els deu autors: la menestralia i una versió aplicada del fordisme. La primera fa referència a la idea romàntica del què es coneix com la ciutat dels oficis, on cadascú té una professió, fet que redistribueix la riquesa. La segona, es basa en la cadena de producció, on es desenvolupa el producte de masses i s’exigeix un factor humà qualificat. 

Pere Corominas, Josep MariaTallada, Prat de la Riba, Josep Ruiz Castellà i Cebrià Montoliu són alguns dels deu autors amb els quals Cortès ha conjugat el seu treball de camp que fins ara, ha estat poc explorat per la branca econòmica catalana.

La crisi del periodisme vista des de dins

Un dels sectors més afectats per la crisi, tant per la financera com per la de valors, ha estat el periodístic. Quan s’explica, es fa sempre des de la perspectiva econòmica, però Josep Maria Martí Font, fins fa poc redactor de El País va fer un gir a aquestes explicacions. “La indústria cultural i els mitjans han tingut sempre una relació incestuosa, però ara encara més”, afirma el periodista.

Des d’una perspectiva personal, Martí Font va explicar als assistents de la Tertúlia d’Arts Plàstiques què ha portat al periodisme cap a aquesta crisi cultural i de valors. “Als anys 80, El País no acceptava cap invitació d’empreses de cap mena. Així  podies escriure el que et donava la gana sobre qualsevol tema”, va dir. “El gran problema d’ara és que els grans grups de comunicació no només tenen mitjans, sinó cultura”, va afegir.

En aquesta línia va remarcar els casos del Grup PRISA, propietari de SogePaq, i Planeta, l’editorial espanyola més important i propietària de mitjans com La Razón o LaSexta. Per exemplificar aquest problema va parlar del suplement cultural de El País, Babelia. “Editorials independents, com Anagrama o Tusquets, no sortien quasi en les seves pàgines. Ara, això ni es discuteix, només apareixen els llibres de la seva producció”. 

Josep Maria Martí Font i Toni Rodríguez Yuste a la presentació. Neus Suñer

Tot i que els seus arguments principals van girar al voltant de la relació de les indústries culturals amb les empreses de mitjans de comunicació, Martí Font va voler posar èmfasi en altres aspectes que afecten a la professió periodística. “Ja no hi ha un propietari del diari. No existeix la figura de l’empresari de premsa. Ara només es pensa en les accions”, va afirmar. El periodista va ser molt crític amb l’entrada d’empreses gestores i de fons d’inversions als mitjans perquè “les decisions ja no es prenen sobre la màquina [mitjans de comunicació], sinó sobre les finances de la màquina”. Per aquesta raó va remarcar molt el paper del New York Times, que per a ell segueix sent el diari per excel·lència perquè “només fa el diari”.

Martí Font va remarcar que amb aquesta situació, la capacitat crítica dels mitjans tradicionals (sobretot de la premsa) s’està perdent i que ara cal buscar-la a la xarxa, on es comença a trobar. Va destacar l’important paper d’Internet en el sorgiment de nous mitjans i noves maneres de comunicació, però el principal inconvenient que hi troba a aquest nou sistema és que “el que és nou no ha acabat de néixer i el que és vell no ha acabat de morir”.

L’Ateneu perd més de 100 socis respecte l’any 2011

L’any 2011, l’entitat catalana va tancar amb 4.045 socis, suposant un augment de 10 socis en relació al passat 2010. En canvi, a data d’1 de febrer de 2013, el nombre de socis havia baixat fins als 3.942, suposant la pèrdua de 103 socis.  Les previsions de la institució ja eren disminuir en un 4% el nombre d’associats de cara a aquest any, degut a la conjuntura de crisi econòmica que pateix el país. La quota d’ingrés per als nous socis és de 60 euros, a més dels 29.50 euros mensuals, suposant una despesa de 354 euros l’any.  El repte que afronta ara l’emblemàtic centre cultural barceloní es conservar el nombre de socis, per mantenir el nivell d’ingressos i poder seguir oferint la seva àmplia oferta d’activitats.

La fluctuació de socis també es manté estable en el temps, sent equivalent el nombre d’altes i de baixes anuals, fet que compensa els balanços de l’entitat. El passat 2011 el nombre d’altes va ser de 1.596 i les baixes, 1.586, a falta de les dades de l’exercici de 2012, ja que la institució encara no ha publicat les seves memòries (previstes pel dia 5 de març). En un intent de fidelització dels associats, l’Ateneu presenta diversos descomptes sobre la quota ordinària, sobretot pensant en els més jove.

Per la seva banda, l’Escola d’Escriptura també ha augmentat el seu nombre d’estudiants, en un nombre superior a l’Ateneu. Foren 1.149 els alumnes inscrits a principi de curs i 1.059 els que es van donar de baixa en acabar el curs 2011. Tal i com mostren les dades, l’Escola ha aconseguit fidelitzar 90 alumnes, mantenint-los inscrits de cara al següent any.

Les tipologies de socis son cinc: socis ordinaris, socis de l’Escola d’Escriptura, usuaris menors de 18 anys, socis d’honor i socis col·lectius i protectors. Al 2011, els socis ordinaris composaven el gran gruix de l’entitat, sent el 77.3%. Els alumnes de l’Escola d’Escriptura suposaven el 16.5% dels associats, deixant en tercera posició als socis d’honor (5.3%). Com a categories inferiors, els socis col·lectius, sent un 0.5% i els menors de 18 anys, que representen només el 0.4% de la institució. D’altra banda, l’activitat ateneista és posada sobre la taula davant els socis dues vegades l’any, mitjançant l’Assemblea Ordinària Anual i una Sessió Informativa.

Per més informació, consulteu les Memòries de l'entitat de l'any 2011. Les de 2012 encara no están disponibles. Dada del nombre de socis a 2013 proporcionades directament per l'entitat (info@ateneubcn.org).