Bernat Dedéu: "No podria viure sense aquesta casa"

El trobem a la cafeteria, envoltat de cafè i converses.  Ens farà passar a un pati amb tauletes de pedra, palmeres i un petit estany. Un oasi al cor de Barcelona. La fina pluja no difumina la conversa, propera i prou personal. Es nota que entre aquelles parets s’hi sent com a casa. Soci jove i membre de la Junta Directiva com a vocal quart, Bernat Dedéu ens mostra, a través de la seva mirada, el respecte i l’estima que sent per la Institució. 

Part 1: coneixem-lo

Descriu-te en tres paraules

La primera és fàcil (to irònic). Ignorant, irreverent i impossible.

Respecte a la ignorància, ets poeta, filòsof, músic i articulista...

Sí, he fet alguns poemes, però són extremadament cursis i dolents i per tant mereixen ser esborrats del temps. Jo acostumo a posar filòsof i músic, perquè és el que intento fer, escriure el món a través dels pensaments i els sons.

Tot i no ser periodista, què et va portar a exercir el periodisme? Perquè has estat a grans mitjans com el Punt Avui o El País.

Doncs, com tot el que m’ha passat a la vida, per casualitat. Tot va començar al pati de l’Ateneu, quan un amic que presentava tertúlies radiofòniques em va portar a Catalunya Ràdio amb 18 anys. A partir d’allà he anat saltant de tertúlia en tertúlia, ja que tenia certa gràcia explicant-me. No ha estat una carrera meditada, i estic segur que algun dia s’acabarà pel seu propi pes. 

                                                        

Parlan's del llibre "Promeses", amb el que vas guanyar el Ciutat de Gandía

Va ser una obra que vaig escriure molt ràpidament, degut a una obsessió; un quadre. Els dissabtes, quan vivia a Nova York, anava al museu Whithney, i allà hi havia un quadre que es diu “The promise”, de Barnett Newman. Visitant-lo cada setmana  se’m va acudir la idea de fer la història d’una persona que es queda mirant aquella obra.

Part 2: centrem-nos en l'Ateneu

Quan vas decidir començar a formar part de la Junta Directiva?

Novament, la casualitat. M’ho va demanar en Ferran Mascarell, que abans de ser Conseller de Cultura volia encapçalar una candidatura. Jo coneixia prou la casa i la Junta volia cares més joves de l’habitual. I com és una casa que m’ha donat tantes coses, no vaig saber dir que no. Finalment el Ferran el van fer Conseller i no es va presentar, però estic molt content de formar part de la Junta del Francesc Cabana.

Quin és el teu paper dintre de la Junta?

El President va encarregar, de forma molt encertada, a cada vocal una funció específica. La meva va ser ajudar en les tasques de programació i la Ponència de Música, donat que estava vacant. I a partir d’aquí em vaig inventar el festival “Artistes residents”.

Pots explicar-nos aquesta iniciativa?

Va ser una idea que va sorgir molt espontàniament. Vaig convidar a uns companys a fer un concert, que va anar molt bé i va venir molta gent jove. Pel que vaig pensar que una bona alternativa al panorama musical català seria crear un festival de regularitat anual, amb disparitat d’estils i adreçat a unes formacions que ens oferissin una mostra del seu art. I tot plegat va esdevenir en un orgasme de música.

[...] No tota la gent jove pot pagar la quota mensual a més de que tenim vida universitària i altres coses a fer. Crec que és fonamental una web nova, que ens proporcionarà un públic més internauta.  També interessa que l’Ateneu creï els seus vídeos i imatges, perquè partim d’una cultura visual. Però tenim gent jove a la casa, la prova és la Junta, on hi ha una persona de 40 anys, una de 33 i una de 25. Això, a les Juntes dels anys 70 era inimaginable. A més, aquesta casa no és aliena als canvis. S’hi ha fet un cicle sobre el futur del federalisme i l’independentisme, però no ho fem perquè pensem que la nostra audiència és independentista, sinó perquè és un tema que preocupa. Quan l’Ateneu es polititza en el sentit partidista, perd. 

Externament pot veure’s com una entitat una mica elitista. Què en penses d’aquesta opinió?

Jo sempre que m’ho diuen dic: osti! Hi ha 4.000 elitistes a Barcelona. És com quan em diuen que som una casa de pijos.

D’acord, però en comparació als habitants de Barcelona...

És que no és una entitat elitista ni ho ha volgut ser. Primer, perquè hi ha una massa de socis enorme, per ser un club privat, tots els nostres actes són oberts i la quota, de 30 euros mensuals, si utilitzes la casa, és més que assequible. Tampoc tenim voluntat elitista pel que fa a la programació. Sí que és cert que l’estar ubicat en un palau, l’entrada senyorial, s’estableix un cert clixé, però cada cop està més esvaït.

Et veus algun dia presentant-te a les eleccions com a President de l’Ateneu?

Catalunya no s’ho mereix. Mai em faria soci d’un Ateneu que em tingués a mi com a President, per dir-ho en marxista. Pobres socis...vaja! si voten i tal... M’ho ha dit més d’un amic, que m’hi presenti, però és que jo m’estimo massa aquesta casa. Seria com casar-me amb una dona que estimo.