Jordi Muñoz: “El reconeixement oficial dels estudis de l’Escola d’Escriptura creiem que serà un fet”

A la quarta planta de l'Ateneu, es respira un aire diferent. Cada aula és un món, immers en l'art d'escriure, en la literatura. Al final del llarg passadís hi trobem, amb la porta oberta a tothom, l'equip que fa possible l'engranatge de l'Escola. Són pocs, però ben avinguts, i entre ells ens espera Jordi Muñoz, un dels directors del centre. Amb gran entusiasme, Muñoz xerra una estona amb nosaltres per explicar-nos el dia a dia de l'Escola d'Escriptura.

Creu que passar per una escola com aquesta dóna cer avantatge als escriptors, a l’hora de publicar?

Nosaltres diem que la formació en escriptura creativa té tres grans potes, que és el què es pot ensenyar. Primer cal tenir un bagatge lector, uns referents literaris. S’ha de dominar l’eina, que és la llengua, i usar-la d’una manera correcta. I el tercer, que forma part de l’eix dels estudis de l’Escola, conèixer i practicar les tècniques literàries. [...] Però l’escriptura també té una part d’ofici, cada persona té un món i unes històries per explicar i és aquí on ve la part d’originalitat, de creació. D’aquí depèn, d’alguna manera, el posterior èxit, o no, de tota creació literària.

[...]

L’Escola ensenya a explicar històries, a través dels cursos de creació literària, sobretot l’itinerari per a narradors, que són 3 anys [...]. Però el que és cert és que l’Escola no actua d’agent literari, sinó que el què fa és explicar una vegada tenen un recull de contes, una novel·la o un poemari, com poden entrar en tot el què és la trajectòria per a publicar. Bé a través d’un certamen literari, d’un agent literari, o d’una editorial.

I aquests tres pilars dels quals parlava, creu que són les característiques bàsiques que ha de tenir un bon escriptor?

Són fonamentals, però hi ha un món interior i una originalitat que depèn de cadascú. Aquesta manera personal d’explicar una història és on sovint diem que rau la qualitat literària d’una obra.

Parlant una mica del funcionament de l’Escola, creu que gràcies als cursos online i el Campus Virtual, el nombre d’alumnes ha anat en augment?

És ben cert. Fins fa quatre anys no teníem un format digital de formació i és curiós, perquè som la segona escola més gran a nivell mundial i la primera a Europa. [...] En aquests moments, hem de dir que a partir de la proposta online, el creixement del nombre d’alumnes ha estat exponencial. Els alumnes matriculats als cursos virtuals ja representen una quarta part del total d’alumnes, ja que no hi ha limitació horària ni tampoc de territori. El creixement ha estat tant en l’àmbit lingüístic de la llengua catalana, com també als territoris de parla castellana –a la resta de l’Estat i a Llatinoamèrica–. I en aquesta línia seguim treballant: fent arribar a més persones i més lluny la proposta formativa de l’Escola.

Quin criteri té l’Escola a l’hora d’escollir el seu equip docent?

És un perfil divers, sense dubte. És important que el professorat tingui un coneixement de primera mà dels continguts dels cursos, però a la vegada que pugui generar una dinàmica de grup. El claustre de l’Escola està format per escriptors de primera línia, que tenen novetat editorial periòdica, també per editors –dels principals grups editorials de Barcelona–, per crítics literaris i per professorat universitari de renom.

De la mateixa manera que les universitats tenen convenis amb centres estrangers, quina connexió té l’Escola amb centres foranis?

L’Escola d’Escriptura forma part d’una xarxa, l’Associació Europea de Programes d’Escriptura Creativa, formada per una quinzena d’escoles, fins i tot alguna universitat europea, i la Casa de Letras de Buenos Aires. Des de fa anys, es treballa d’una manera directa, amb un intercanvi de programes i professorat. Anualment, es fa un simposi, una trobada europea per compartir i posar al dia les propostes que s’elaboren. [...] Així com a tot l’àmbit anglosaxó, l’escriptura literària està incorporada en les facultats, sobretot en l’àmbit mediterrani ha quedat una mica més al marge i un dels projectes que està impulsant l’Escola i la Xarxa Europea és el reconeixement oficial, i universitari, en la formació d’escriptura literària. [...] El procés de reconeixement dels estudis que s’imparteixen a l’Escola de l’Ateneu Barcelonès, portarà un temps, però és un dels nostres objectius i creiem que el reconeixement oficial serà un fet.

Des de la direcció, quin record esperen que s’enduguin els alumnes un cop han acabat els seus estudis?

La tasca del docent és crear una dinàmica que generi confiança i potencial de creació, també entre els companys i companyes dels grups. Hem de dir que l’heterogeneïtat i la composició dels grups és molt diversa, amb alumnes de 18 a 80 anys. Per tant, una diversitat d’expectatives, de formació anterior, de professions, d’estudis, etc. També hi ha un curs que mimem d’una manera especial,  el curs de joves escriptors, de 15 a 17 anys, que n’estem contents i orgullosos de poder-lo programar trimestre rere trimestre. Però el què ens satisfà és veure com els alumnes, sobretot després del primer any ens diuen: “He après les tècniques d’escriure, com construir una història, però el què en un any he après és que llegeixo d’una manera diferent”. I doncs, el mateix que passa amb la gent que es forma en altres disciplines artístiques, veus una pel·lícula, una coreografia diferent, una obra de teatre, una peça musical...es llegeix, també, d’una manera diferent.

 

El renàixer dels llibres oblidats

La seva olor i les fulles engroguides marquen la vellesa d’un llibre. Aquelles pàgines on Ramon Llull escrivia Blanquerna, una de les seves obres mestres, o on els admiradors d’Aristòtil transcrivien la seva saviesa, han servit per escriure la Història. El pas del temps també els hi afecta, i la humitat de les biblioteques causa estralls.

Al tenir ja la Història escrita, els llibres que van servir per fer-ho queden oblidats, i els fongs i l’acidesa ambiental se’ls van menjant. Des del 14 de desembre de 2010, i amb motiu del seu 150è aniversari, l’Ateneu Barcelonès rescata aquests llibres oblidats i els torna a la vida amb la iniciativa Apadrina un llibre!. Més de 3.000 volums del segle XVI, XVII i XVIII s’han posat a disposició de la ciutadania per ser apadrinats.

Inspirada en la iniciativa Adopt a book for Christmas de la British Library i amb l’ajuda de Teixell — que ha ajudat a restaurar llibres de la Biblioteca Nacional de Catalunya o l’Arxiu Nacional de Catalunya—, l’Ateneu Barcelonès intentarà, amb l’ajuda dels padrins, restaurar sinó tots, la majoria de volums de la seva biblioteca que ho necessitin. 

Formulari per a apadrinar un llibre// Neus Suñer.

Si la institució hagués de restaurar aquest llibres, els costos ascendirien fins al milió d’euros, cosa que “és impossible d’assumir per l’Ateneu”, com indica l’historiador Joaquim Coll. Per això, la tasca dels padrins és aportar un mínim de 35 euros o, si poden i volen, el total del que costa restaurar el llibre, per a poder començar la feina. A canvi, podran veure el seu nom en la caixa de preservació del llibre, es publicarà també als espais de l’Ateneu destinats al reconeixement dels donants, entrarà en el sorteig de lots de llibres i podran deduir fins al 40% de l’import destinat a l’apadrinament de la seva declaració de la renda.

Els preus dels apadrinaments oscil·len entre els 113 i 983 euros i els qui vulguin participar poden escollir des del catàleg online l’obra en què volen participar. A finals de 2012 ja s’havien aconseguit 14.000 euros amb les donacions dels padrins, que han permès restaurar un total de 52 obres. Quasi 150 persones han participat ja en aquest projecte i s’espera que en participin quasi el doble més, tot i que al principi es pensava finalitzar el projecte passats dos anys.

Llibres com Historia de los trabajos de Persiles y Sigismunda, de Miguel de Cervantes o Política de Dios, govierno de Christo, tyrania de Satanas, de Francisco de Quevedo, estan a punt de finalitzar la seva restauració. Però encara queden milers de llibres que guarden entre les seves pàgines pensaments i sentiments de qui els va escriure i que esperen pacientment el seu torn per poder renàixer.

L’Ateneu treballa en un nou portal web més dinàmic

Un dels objectius de la Junta Directiva actual, presidida per Francesc Cabana, és potenciar la institució a internet i a les xarxes socials. En una entrevista, el president explicava: “Hem intentat tenir mésprojecció social i entrar en el món online, de la joventut”. Malgrat l’Ateneu ja disposa d’una web, consideren que cal que sigui més interactiva, per arribar així, a un públic més ampli i traslladar els fòrums de debat també, a la xarxa. L’equip de Cabana és molt heterogeni, on hi predominen un grup de joves d’entre 25 i 35 anys, perquè aportin modernització a la institució.

Captura de pantalla de la web actual de l'Ateneu // Sandra Tello

Segons Guillem Carbonell, vocal sisè i encarregat de dur a terme la renovació de la web, “el projecte està en una fase molt inicial” i encara no hi ha una data oficial. No obstant, es preveu tenir la iniciativa bastant avançada cap al mes de juny. Carbonell, a més, és el cap de màrqueting digital de l'Enciclopèdia Catalana i abans havia treballat com a Community Manager del diari Ara, un mitjà de comunicació que té una gran incidència a les xarxes socials. 

L’eix central del portal web esdevindrà l’agenda, actualment disponible en format PDF. Encara que l’entitat ja té presència a les xarxes socials, tant a Facebook com a Twitter, la institució només informa sobre els actes que tindran lloc al carrer Canuda. D’aquesta manera, es vol potenciar la participació dels socis, els responsables de les tertúlies i els assistents a les activitats, a través d’aquestes vies.

A més, en la nova web es vol estendre la feina la Biblioteca i la constant actualització de les iniciatives de la casa com ara l’Arxiu Sonor, o bé el projecte Almirall. Amb tot això, l’Ateneu vol mantenir-se com a lloc de debat i obert a tothom, fer el pas al món online. La regeneració cap al 2.0 ha estat a posteriori de l’Escola d’Escriptura, la qual, ja fa quatre anys va començar a desenvolupar un campus virtual per als alumnes i professors, a més d’ampliar l’oferta amb cursos virtuals.

L’essència xinesa des d’una mirada occidental

Deu minuts abans de començar, a la sala Sagarra només queden lliures un parell de fileres. Com si fos una classe magistral, els assistents duen sota el braç el llibre que serà el fil conductor de la trobada. En aquest cas però, més que una classe és una xerrada, amb amics, familiars i també alumnes, on Francesc Parcerisas presenta el seu nou llibre “La primavera a Pequín. Un dietari”.

A l'esquerra, Anton Mª Espadaler; a la dreta, Francesc Parcerisas //Sandra Tello

El professor de Literatura de la UB Anton Mª Espadaler va acompanyar a l’autor en l’acte, tot lloant l’obra i la feina de Parcerisas. Tant és així, que Espadaler definia al professor de l’Escola d’Escriptura com un “autor intel·lectual peculiar que cerca la informació d’acord amb la seva formació principal, la literària”. El dietari com a gènere literari, permet a l’autor recollir anotacions, amb molta flexibilitat, fora del temps i l’espai. D’aquesta manera, aconsegueix una varietat de tons que no seria possible en un llibre de viatges o bé en un diari.

Les explicacions d’Espadaler despertaven rialles entre el públic, mentre contava els secrets que amaga el dietari de Parcerisas. El llibre s’organitza en tres blocs que s’entrellacen a voluntat de l’escriptor. La poesia, gènere per excel·lència de l’autor, hi té una significació especial. El viatge a Pequín s’emmarca en la tasca de docent de Parcerisas, on s’hi estableix com a professor de traducció. Allà, selecciona poemes xinesos –prèviament versionats a l’anglès– i els tradueix en català. Com a tot dietari, les vivències del protagonista són un bloc fonamental. La mirada de l’autor, neta, com un “badoc”, crea una “descripció subjectiva però acurada”, segons Espadaler. Aquestes descripcions necessiten un contrapunt i aquí és on s’introdueixen els somnis, amb una doble vessant –coherents, però alhora estranys–. 

Francesc Parcerisas recordava la seva estància a Pequín amb nostàlgia, satisfet de l’obra com a testimoni d’aquella experiència. Les diferències culturals entre la cultura occidental i la Xina són abismals i l’autor en dóna fe a la seva obra. Sense ambicions, sense pretensions i en paraules de l’escriptor “amb la meva ignorància”, La primavera a Pequín. Un dietari aplega les impressions d’una cultura estrangera que topa amb la mediterraneïtat.

L’Ateneu perd més de 175.000 euros de subvencions en tres anys

L’Ateneu Barcelonès ha vist reduïda en 177.457 euros l’aportació de les institucions públiques al seu pressupost. Mentre que a 2009 va rebre 465.607,60 euros, el 2012 va tancar amb una partida de 288.150 euros. Tot i que les subvencions no són la seva principal font d’ingressos, junt amb els patrocinis que reben d’altres entitats, representen un 20% dels pressupostos anuals, un 10% que l’any 2009.

Encara que la davallada de l’aportació pública a l’Ateneu Barcelonès es pugui explicar arran de la crisi econòmica, el cert és que aquest tipus d’ingressos eren encara menors abans de la crisi. Les dades de 2005 apunten que l’entitat va rebre 306.000 euros, mentre que al 2008, les subvencions van acabar per sumar 414.390,40 euros i que van seguir augmentat fins 2010.

Pel que fa als patrocinis, l’altra ingrés aliè a les activitats de la casa, han anat davallant en els darrers dos anys. Cal destacar que és una aportació relativament inestable, ja que les contribucions dels patrocinadors han anat variant independentment de la crisi econòmica, tot i que en 2011 comencen a anar a la baixa. Aquest tipus d’ingrés, que es comptabilitza com a mínim des de les memòries de 2005 ha sofert canvis en el temps al no impulsar-se com a tal fins l’any 2007. Això explica que al 2008 rebessin 533.113,89 euros d’aquestes entitats i al 2005 només 37.881,86.

Tot i això, les seves principals fonts d’ingressos — la vénda de serveis (com l’Escola d’Escriptura o el lloguer d’espais) i quotes dels socis— s’han mantingut estables, encara que amb un lleuger decreixement l’any 2012. La font que ha patit una davallada més forta ha estat la vénda de serveis, que passa d’aportar 1.126.069,52 euros a produir-ne 871.865,81. Tanmateix, i malgrat la crisi econòmica, cap de les principals contribucions a l’Ateneu —amb excepció de les subvencions— s’han vist afectades per aquesta raó fins l’any 2012.

Evolució dels ingressos | Infographics

Eduard Moreno repassa la Batalla d’Stalingrad en el seu 70è aniversari

“Nosaltres odiem als nazis, però no als alemanys”, comentava un dels arqueòlegs encarregats d’exhumar els cadàvers de la Segona Guerra Mundial que encara queden enterrats a fosses comunes de Rússia. Aquesta declaració la feia a un vídeo que l’advocat Eduard Moreno va projectar a la conferència “Stalingrad, la ciutat de totes les guerres”, celebrada en motiu del 70è aniversari de la Batalla d’Stalingrad.

L’advocat, que va anar explicant als assistents la pel·lícula, va narrar la història d’una part del poble rus, que es va veure obligat a deixar la seva llar per poder salvar-se i ajudar a defendre l’antiga URSS. A partir de la dita russa que diu que cap enemic ha conquerit Rússia si no ha creuat el Volga, Moreno va narrar les complicacions que es trobava l’enemic a l’arribar a terres russes i les dificultats dels habitants a l’hora de defendre’s o exiliar-se.

La sala, plena, amb els conferenciants al fons//Neus Suñer

Per poder explicar el que va suposar la Batalla d’Stalingrad, Moreno va explicar els fets i les batalles més importants dels anys abans i els va acompanyar de dades molt significatives i gràfiques. “Els russos van tirar més de 1.000 bombes d’una vegada en una ofensiva l’any 1942”, va comentar mentre ensenyava al públic una fotografia de les reserves d’armament russes.

A més, l’advocat va destacar el paper de les dones i el jovent en la preparació de la Batalla i la reconstrucció posterior. Va posar com exemple a les infermeres del camp de batalla, que “s’emportaven els ferits i morts com a sacs, amb una enteresa formidable”. Tot i que alguns assistents van apuntar que el paper de les dones va ser conseqüència de la desocupació dels llocs de treball per part dels homes que havien marxat a lluitar, Moreno va remarcar que les dones ja havien aconseguit drets laborals i una funció molt important dins la societat russa amb la Revolució de 1905. Dels joves va remarcar el seu paper com aviadors i soldats: “molts nens de 15 anys falsificaven la seva edat per poder pilotar avions per defensar la seva pàtria. El més increïble de tot és que ho aconseguiren, i que feren una feina extraordinària”.