Arcadi Oliveres: “EUA fabricava les bombes de dispersió en forma de papallona, per atreure els nens”

Arcadi Oliveres. Justícia i Pau

Activista en el terreny de la pau i el desarmament, Arcadi Oliveres, va remarcar durant tota la compareixença la importància d’estar ben informat per “poder intervenir socialment de manera correcta”. “Malauradament, tot i pertànyer a la societat de la informació, no sabem res de res”. Fent un repàs a fets històrics i problemes humanitaris actuals i passats, el també President de l’Associació Justícia i Pau, va posar sobre la taula qüestions controvertides com el judici del cas Prestige, l’ús de mines antipersones o l’activitat de les indústries d’armament arreu el món.



Referint-se a la primera qüestió, Oliveres va explicar al públic les imputacions que s’estan fent en el judici del Prestige, el vaixell petroler monocasc que es va enfonsar davant les costes de Galicia el novembre de 2002. Un procés judicial on s’han demostrat nombroses irregularitats, com el fet que el vaixell no estava en condicions de transportar petroli ja que havia de tenir dos cascos per llei, no un. S’està jutjant al capità i a caps de la tripulació, però el nom de l’amo de l’empresa, segueix sense conèixer-se i per tant, sense condemnar-lo. Oliveres citava aquí a LeMonde “un diari al que sempre he tingut un gran respecte”, ja que el rotatiu va destapar que el vaixell era propietat d’una empresa suïssa (Crown Resources), “que servia de tapadora” d’una empresa russa (Alfa Group Consortium), en la que té interesso Vladimir Putin. “Perquè un moviment social tingui repercussió, cal vigilar la informació que li arriba”.

Desobediència civil. Aquest és un dels tres estadis pels que ha de passar els moviments ciutadans per tenir èxit, segons Oliveres. L’activista posà el cas de ciutadans americans que durant la Guerra del Vietnam es van negar a pagar la Military tax en senyal de protesta. L’acció fou compartida per 1 milió d’americans, liderats pels germans Berrigan. Equipara l’acció americana amb l’objecció de consciència espanyola, que va acabar forçant a abolir la mili (Reial Decret 247/2001, del 9 de març).

Campanyes. Un altre pas cap al triomf. Cita la campanya pacifista iniciada per veterans de la Guerra de Vietnam a 1991 en contra de les mines antipersones. Els soldats, penedits, volien que la ONU les prohibís, fet aconseguit 8 anys després, tot i la negació d’EUA, Israel i Xina. Les empreses armamentístiques, aleshores, van crear les bombes de dispersió (que es prohibirien posteriorment a 2008). “EUA les fabricava amb forma de nina, de flor o de papallona, per atreure els nens cap a elles”. 

Països que signen la prohibició de les mines antipersones (blau fosc) i la de les bombes de dispersió (blau clar). Neus Suñer. Fonts: Vardion i Piero Grandesso.

Acció política, la culminació. És el cas d’Amnistia Internacional, Intermón Oxfam i Greenpeace, que van fer una campanya per donar transparència a les exportacions d’armes a nivell mundial. Finalment, a 2007, Espanya va aprovar la “Ley del Comercio de Armas” (llei 53/2007, del 28 de desembre). Un altre cas es va donar a Bèlgica a 1982, amb l’acció dels pacifistes contra la instal·lació de bases nord-americanes, que també derivà en llei al Parlament.